Un estiu devastador, El pensament viatger, Nosaltres els fusterians i La improbable vida de Joan Fuster.

Quasi quatre mesos sense publicar cap post nou! I això que m'havia compromés amb mi mateix a publicar-ne un al mes, en fi, ací estic i per a compensar comentaré quatre llibres de colp. Aquestos mesos, tot i no comentar-ne cap, han sigut mesos de bones lectures, però l'últim més ha estat molt especial, ja que al muntonet de "tsundoku" que tinc al costat del sofà han coincidit diversos llibres dedicats per autors que conec i en tres d'ells he anat a la presentació.

El primer és Un estiu devastador de Guillem Cortés, que narra diversos esdeveniments de la Guerra Civil a Sueca des del punt de vista de Romaldo, un dels xics que hagué d'anar a lluitar en la quinta del biberó. Tot i que el llibre té especial interés per als qui som de Sueca, a molts pobles es visqueren històries semblants que atrapen a lectors de qualsevol procedència. A més d'això, l'estil que empra Guillem, documentar-se com si anara a escriure un assaig, però redactant tota aquesta informació utilitzant recursos més propis de la narrativa fan que la lectura siga àgil i entretinguda.

A principis de novembre es va celebrar a València "La plaça del llibre", una xicoteta fira del llibre en valencià, i allí per casualitat vaig coincidir amb Carles Penya-roja, autor de El Pensament viatger, amb el que va guanyar el 18é Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt. Quan et retrobes amb algú que fa anys que no veus, li compres el llibre que ha escrit i et demana una crítica sincera el primer que penses és espere que m'agrade o almenys poder trobar alguna cosa bona a dir-li. Afortunadament el llibre de Carles em va encantar, un recull d'històries actuals ambientades en plena crisi econòmica amb multitud de personatges que es creuen i amb l'ús del monòleg interior com a principal recurs per presentar-mos tots els personatges i les seues històries.

Després de la presentació del llibre de Guillem i la trobada fortuïta amb Carles a la Fira, totes dues en novembre, desembre ha sigut un mes molt fusterià amb les presentacions, entre d'altres, de Nosaltres els fusterians i La improbable vida de Joan Fuster.

Nosaltres, els fusterians és un llibre on més de 80 escriptors conten algun moment que varen viure amb Fuster, com els ha influït en la seua vida o obra, etc. És un llibre amé i de ràpida lectura, però el problema amb aquest tipus d'antologies és que si bé n'hi ha que aporten alguna visió personal de l'obra de Fuster, altres són simples anècdotes, per tant el conjunt és una mica massa irregular.

Només una setmana després es varen presentar a Sueca dos llibres més, Nosaltres, les fusterianes on més de 100 dones escriuen sobre Fuster (d'aquest llibre no puc parlar perquè continua entre els pendents) i La improbable vida de Joan Fuster, llibre de ficció en el que 10 escriptores inventen diverses situacions amb Fuster com a protagonista. Reconec que la premissa d'aquest llibre no m'atreia gens i probablement no me l'haguera llegit si no és perquè una de les autores és Carme Manuel, que va ser professora meua de literatura nord-americana a la Universitat de València i de qui m'agrada molt la seua primera novel·la Llanceu la creu, així que vaig decidir donar-li una oportunitat i no em penedesc, perquè m'ha recordat una novel·la que vaig llegir fa uns anys i em marcà moltíssim, Balzac i la petita modista xinesa de Dai Sijie que narra la passió per Balzac de dos intel·lectuals xinesos empresonats per a la seua reeducació en plena Revolució Cultural i com la lectura dels llibres prohibits de Balzac canvien la seua vida i la d'una petita modista. I aquest és per a mi el tema central de moltes de les històries, no la simple anècdota d'inventar  un fragment de vida per a Fuster, sino mostrar, a través del Fuster inventat i la resta de personatges amb qui es relaciona, com la seua vida i obra han influït i canviat la de tot un país.

Una lectora poc corrent / Alan Bennet

Una lectora poc corrent d'Alan Bennet és un llibre que es va publicar fa 10 anys, havia sentit parlar d'ell i me l'havien recomanat, però no em cridava massa l'atenció, fins que l'altre dia el vaig vore a la biblioteca, vaig decidir donar-li una oportunitat i ha sigut un dels descobriments de l'estiu.

La lectora poc corrent a la que fa referència el títol és la reina Elisabet II d'Anglaterra qui, un bon dia, perseguint un dels seus gosos entra en la biblioteca mòbil de Westminster i se sent quasi obligada a emportar-se un llibre en prèstec. A partir d'eixe moment es converteix en una lectora tan voraç que acaba negligint les seues tasques com a reina perquè li lleven temps per a la lectura, i no només això sino que la literatura és pràcticament l'únic tema de conversa que té, tant amb els seus primers ministres i altres caps d'estat internacionals, com amb qualsevol súbdit que li s'apropa als actes oficials.

Tot i que moltes de les situacions tenen un toc d'humor el llibre està narrat d'una manera tan versemblant i realista que en alguns moments quasi tens la sensació de que el que t'estan contant podria haver estat així.

El llibre és una declaració d'amor a la lectura (i l'escriptura), la reina se'n penedeix de tots els escriptors que ha conegut al llarg del seu regnat i amb qui no va poder parlar de la seua obra perquè no l'havia llegida.

Un dels meus fragments preferits del llibre és el següent:

"Poca gent, al cap i ala fi, havia vist més món que ella. Amb prou feines existia cap país que no hagués visitat, cap notable que no hagués conegut. Ella mateixa formava part de la panòplia del món. ¿Per què se sentia ara intrigada per llibres que, tant hi feia quantes coses més poguessin ser, tan sols eren un reflex o una versió del món? ¿Llibres? Ella ja n'havia vist la realitat.

-Llegeixo, penso jo -va dir a Normen (el seu patge)-, perquè hom té el deure de descobrir com és la gent." (pàg. 27)

En llegir aquesta reflexió no he pogut evitar recordar l'aforisme de Joan Fuster: "Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres". 

Un poc més endavant de l'anterior fragment la reina reflexiona sobre l'expressió "la república de les lletres", que sempre havia trobat ofensiva si algú l'havia emprat davant d'ella en algun discurs, però: "Tan sols ara entenia què volia dir aquella expressió. Els llibres no mostraven deferència. Tots els lectors eren iguals i això la feia retrocedir als inicis de la seva vida."

Amb humor i ironia el llibre és, com ja he dit abans, tota una declaració d'amor a la literatura amb la que no puc estar més d'acord.

El cuento de la criada / Margaret Atwood

M'agrada moltíssim Margaret Atwood i m'he llegit varies novel·les seues. De Penélope i las doce criadas, per exemple, ja vaig parlar en altre post dedicat a La veu de la sirena de Carme Riera i d'entre totes les novel·les que m'he llegit, Oryx y Crake i L'any del diluvi (altres dues novel·les distòpiques com El cuento de la criada però en aquest cas sobre els perills de l'escalfament global i la manipulació genètica i mediambiental), Ull de gat (sobre com perduren els efectes del bullying infantil en la vida adulta) Alias Grace (biografia ficcionalitzada sobre una assassina canadenca del segle XIX) o la que continua sent de lluny la meua preferida The Blind Assassin, publicada en català com L'assassí cec i a la que voldria dedicar-li un post algun dia, però sense fer cap spoiler perquè és una d'eixes novel·les que paga la pena anar descobrint a poc a poc sense saber massa de l'argument.

En fi, estic divagant i este post em va a quedar llargíssim, el que vull dir és que tot i la quantitat d'obres que m'he llegit d'Atwood encara tenia pendent El cuento de la criada així que arràn la sèrie de televisió de la que tot el món parla (i encara no he vist) m'he decidit finalment a llegir-la i sens dubte està entre les que més m'agraden de l'autora, la preferisc a altres on parla de futurs distòpics, com Oryx y Crake o L'any del diluvi.

El llibre planteja com canviaria la nostra societat si el món acabara dominat per un estat totalitari teocràtic on les dones s'endurien la pijor part.

Són moltes les webs que analitzen l'argument tant de la novel·la com de la sèrie de televisió, així que preferisc parlar de les sensacions que em provocava el llibre mentre el llegia. Últimament he tornat a escoltar la frase "jo no llig novel·les" i no de boca d'algú que no llig mai, sino de determinades persones per a les que només paga la pena llegir assaig i la novel·la és una pèrdua de temps, ni parlem ja de la "ciència-ficció" que estaria encara molts graons per baix del que ells denominen novel·la. Em sembla molt respectable que cadascú lliga el que vullga, però jo pense que si una imatge val més que mil paraules hauriem d'encunyar la dita una novel·la val més que mil assajos i és que la situació que Margaret Atwood planteja a la seua obra de ficció és hipotètica (de moment) a occident, però no a altres llocs del món, pensem per exemple en Afganistan o Iran on dictadures religioses van acabar amb els drets de les dones, dones que podien conduir, anar a la universitat, tindre una feina,... i acabaren recloses a casa. Pots llegir mil i una assajos sobre la qüestió, però difícilment pots entrar en la ment d'una dona i arribar a comprendre el que ha perdut de la manera que entrem a la ment de la protagonista de la novel·la d'Atwood, i sobretot és una advertència sobre amb quina facilitat canvien coses que donavem per obvies, com diu la protagonista:

"Normalmente [...] es lo que se acostumbra a hacer. Puede no parecernos normal ahora, pero después de un tiempo lo será. Se convertirá en algo normal." (El cuento de la criada. Final del Capítol 6)

L'única passió noble: converses amb Madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país / Joan Garí

L'única passió noble va ser el I Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló i és un dels millors assajos que he llegit en molt de temps sobre Joan Fuster i la situació social i política del País Valencià.

Joan Garí parteix d'un viatge real que va fer al Perigord, a la torre on Michel de Montaigne va escriure els seus cèlebres Assajos. Allí coneix la quasi centenària madame Mähler-Besse, aleshores propietària de la torre. Tot el llibre esdeve una excusa per explicar-li a aquesta culta francesa qui són els valencians i quins problemes tenen amb el seu país i els seus escriptors.

El llibre reflexiona sobre els últims anys de la vida social i política valenciana, la transició, la Batalla de València, la llengua, la cultura,... d'una manera molt amena. El fet que estiga plantejat com una explicació per a una estrangera hi ajuda molt.

Com no podia ser d'altra manera el llibre dedica bona part de les seus pàgines a Joan Fuster, l'assagista per antonomàsia del País Valencià, i s'hi centra tant en aspectes públics com privats, que jo sàpia és el primer assaig rigorós on es parla amb naturalitat i claredat de l'homosexualitat de Fuster. Pel que respecta a la qüestió m'ha fet il·lusió descobrir que l'autor es sorprén i aplega pràcticament a les mateixes conclusions que jo quan reflexiona sobre l'ús de la paraula "pederasta" com a sinònim d'homosexual en Diccionari per a ociosos. 

El llibre, com ja he dit, és un viatge pel País Valencià de l'últim mig segle i, com es diu a la pàgina 60, "Tot viatge que no motiva una reflexió és perfectament inútil." El viatge a través d'aquestes pàgines mereix la pena.

El libro de Gloria Fuertes: antología de poemas y vida / edición y textos de Jorge de Cascante

Enguany se celebra el centenari del naixement de Gloria Fuertes i si hi ha una autora que s'haja de reivindicar sens dubte és ella.

Com molta gent de la meua generació, que ja hem passat els quaranta, el principal record que tenim de Gloria Fuertes és el de les seus aparicions televisives, bàsicament recitant poesia infantil i les imitacions que d'ella en feien Martes y Trece. 

Però en la Espanya de la postguerra i la dictadura Gloria va ser molt més que tot això: feminista, lesbiana, pacifista, postista,... i una de les millors poetes en espanyol de tot el segle XX.

El libro de Gloria Fuertes és una magnífica edició que mescla centenars de poemes, alguns inèdits, amb fotografies, dibuixos, anècdotes, fragments biogràfics, etc.

Un gran llibre que m'ha redescobert una gran poeta de qui jo tenia una imatge distorsionada per culpa de les imitacions televisives i l'èmfasi que s'ha fet molt de temps en la seua poesia infantil, obviant l'obra més adulta.

Vos deixe un dels moltíssims poemes que m'han impactat: 

Advertencia

Cuando estés recién muerto,

aún con la tibia tibia,

aún con las uñas cortas,

querrás hacer algo

-lo que podías hacer ahora-;

y ya habrán cerrado las tiendas y portales;

y ya será muy tarde para llegar a tiempo

a los que hoy te aman.

No te acabes nunca / María Leach

Tot i que sóc un lector de qualsevol tipus de gènere, assaig, novel·la històrica, ciència-ficció, etc. Solc llegir poca poesia, i m'agrada moltíssim, però massa vegades la poesia és com cercar pepites d'or en un riu, has de moure tones i tones de terra fins trobar alguna cosa de valor. Tinc clar que si una novel·la no m'agrada la deixe i passe a altra, però amb la poesia em costa, perquè sempre pense, bé fins ara no em diu res, però i si el poema que em commou i m'emociona està en la propera pàgina?  Per això sempre acabe tornant a rellegir els mateixos poetes, Vicent Andrés Estelles, Emily Dickinson, Wislawa Szymborska, Stephen Crane,... (eclèctic, ho sé, i tots morts) per això és molt estrany que a la llibreria em cridara l'atenció un llibre de poesia actual. Probablement gran part de la culpa la tinguera la portada i les il·lustracions  de Paula Bonet.

No te acabes nunca recull els poemes que l'autora, María Leach, va escriure després de la sobtada mort del seu home per malaltia, en els que parla tant d'alguns dels últims moments que passaren junts, com de la immensa soledat i el dol que hagué d'afrontar després amb el seu fill acabat de nàixer. Uns poemes sincers i emotius que, fins i tot amb algun toc d'humor, ens apropen al dolor de perdre algú que estimem, però també a la sort d'haver-lo tingut, com diu al poema "Si pudiera escoger":

¿Te conocería?

¿Te hablaría?

¿Te besaría?

[...]

¿Sufriría por ti?

¿Lloraría?

¿Te perdería?

Sí, claro.

Sí, quiero.

Temblor / Rosa Montero

Mentre espere que es publique el tercer llibre sobre les aventures de la detectiu Bruna Husky al Madrid del segle XXII, he recuperat altra de les novel·les de ciència ficció de l'autora Rosa Montero i si ara m'ha agradat pense que d'adolescent aquest llibre l'haguera gaudit molt més, llibres com aquest són els que haurien de ser lectura obligatòria en els instituts i no molts del que es demanen (aquest tema millor el deixe per a altre post).

Tornant a Temblor, estem davant una novel·la d'iniciació. Acompanyem a la protagonista, Agua Viva, des dels onze fins als divuit anys en el seu recorregut físic i espiritual per un món en decadència dominat per una societat religiosa cruel, violenta  i fortament jerarquitzada en la que les dones ostenten el poder i Agua Viva esta destinada a ser sacerdotessa.

Aquest món distòpic, reflexe en molts aspectes de la nostra societat, li permet a l'autora reflexionar sobre qüestions com el poder, la religió, les estructures socials, el feminisme, la política, la maternitat, etc. Convertint així el viatge d'Agua Viva pel seu món en un viatge també interior. Però tot i els temes que es plantetgen es tracta d'una novel·la d'acció en la que les aventures que li ocorren a la protagonista són molt entretingudes i la lectura és molt àgil.

Un dels aspectes que més m'ha agradat de la història és el motiu pel que Agua Viva inicia el viatge per salvar la seua civilització que va extingint-se poc a poc perquè al mateix temps que mor la gent i desapareixen els seus records, també desapareix físicament el món, que va convertint-se en boira. Vaig llegir a una entrevista que a Rosa Montero li se va ocorrer la idea del llibre quan se n'adonà que ja no s'enrecordava de com eren les rajoletes del sòl de sa casa quan era xicoteta. Fins a quin punt els records ens allunyen de la mort? Poden les històries i per extensió la literatura complir aquesta funció?

En fi, un llibre molt recomanable, una història molt entretinguda, però en la que es pot aprofundir molt.