Tot i que sóc un lector de qualsevol tipus de gènere, assaig, novel·la històrica, ciència-ficció, etc. Solc llegir poca poesia, i m'agrada moltíssim, però massa vegades la poesia és com cercar pepites d'or en un riu, has de moure tones i tones de terra fins trobar alguna cosa de valor. Tinc clar que si una novel·la no m'agrada la deixe i passe a altra, però amb la poesia em costa, perquè sempre pense, bé fins ara no em diu res, però i si el poema que em commou i m'emociona està en la propera pàgina? Per això sempre acabe tornant a rellegir els mateixos poetes, Vicent Andrés Estelles, Emily Dickinson, Wislawa Szymborska, Stephen Crane,... (eclèctic, ho sé, i tots morts) per això és molt estrany que a la llibreria em cridara l'atenció un llibre de poesia actual. Probablement gran part de la culpa la tinguera la portada i les il·lustracions de Paula Bonet.
No te acabes nunca recull els poemes que l'autora, María Leach, va escriure després de la sobtada mort del seu home per malaltia, en els que parla tant d'alguns dels últims moments que passaren junts, com de la immensa soledat i el dol que hagué d'afrontar després amb el seu fill acabat de nàixer. Uns poemes sincers i emotius que, fins i tot amb algun toc d'humor, ens apropen al dolor de perdre algú que estimem, però també a la sort d'haver-lo tingut, com diu al poema "Si pudiera escoger":
¿Te conocería?
¿Te hablaría?
¿Te besaría?
[...]
¿Sufriría por ti?
¿Lloraría?
¿Te perdería?
Sí, claro.
Sí, quiero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada