L'única passió noble va ser el I Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló i és un dels millors assajos que he llegit en molt de temps sobre Joan Fuster i la situació social i política del País Valencià.
Joan Garí parteix d'un viatge real que va fer al Perigord, a la torre on Michel de Montaigne va escriure els seus cèlebres Assajos. Allí coneix la quasi centenària madame Mähler-Besse, aleshores propietària de la torre. Tot el llibre esdeve una excusa per explicar-li a aquesta culta francesa qui són els valencians i quins problemes tenen amb el seu país i els seus escriptors.
El llibre reflexiona sobre els últims anys de la vida social i política valenciana, la transició, la Batalla de València, la llengua, la cultura,... d'una manera molt amena. El fet que estiga plantejat com una explicació per a una estrangera hi ajuda molt.
Com no podia ser d'altra manera el llibre dedica bona part de les seus pàgines a Joan Fuster, l'assagista per antonomàsia del País Valencià, i s'hi centra tant en aspectes públics com privats, que jo sàpia és el primer assaig rigorós on es parla amb naturalitat i claredat de l'homosexualitat de Fuster. Pel que respecta a la qüestió m'ha fet il·lusió descobrir que l'autor es sorprén i aplega pràcticament a les mateixes conclusions que jo quan reflexiona sobre l'ús de la paraula "pederasta" com a sinònim d'homosexual en Diccionari per a ociosos.
El llibre, com ja he dit, és un viatge pel País Valencià de l'últim mig segle i, com es diu a la pàgina 60, "Tot viatge que no motiva una reflexió és perfectament inútil." El viatge a través d'aquestes pàgines mereix la pena.
