Una lectora poc corrent d'Alan Bennet és un llibre que es va publicar fa 10 anys, havia sentit parlar d'ell i me l'havien recomanat, però no em cridava massa l'atenció, fins que l'altre dia el vaig vore a la biblioteca, vaig decidir donar-li una oportunitat i ha sigut un dels descobriments de l'estiu.
La lectora poc corrent a la que fa referència el títol és la reina Elisabet II d'Anglaterra qui, un bon dia, perseguint un dels seus gosos entra en la biblioteca mòbil de Westminster i se sent quasi obligada a emportar-se un llibre en prèstec. A partir d'eixe moment es converteix en una lectora tan voraç que acaba negligint les seues tasques com a reina perquè li lleven temps per a la lectura, i no només això sino que la literatura és pràcticament l'únic tema de conversa que té, tant amb els seus primers ministres i altres caps d'estat internacionals, com amb qualsevol súbdit que li s'apropa als actes oficials.
Tot i que moltes de les situacions tenen un toc d'humor el llibre està narrat d'una manera tan versemblant i realista que en alguns moments quasi tens la sensació de que el que t'estan contant podria haver estat així.
El llibre és una declaració d'amor a la lectura (i l'escriptura), la reina se'n penedeix de tots els escriptors que ha conegut al llarg del seu regnat i amb qui no va poder parlar de la seua obra perquè no l'havia llegida.
Un dels meus fragments preferits del llibre és el següent:
"Poca gent, al cap i ala fi, havia vist més món que ella. Amb prou feines existia cap país que no hagués visitat, cap notable que no hagués conegut. Ella mateixa formava part de la panòplia del món. ¿Per què se sentia ara intrigada per llibres que, tant hi feia quantes coses més poguessin ser, tan sols eren un reflex o una versió del món? ¿Llibres? Ella ja n'havia vist la realitat.
-Llegeixo, penso jo -va dir a Normen (el seu patge)-, perquè hom té el deure de descobrir com és la gent." (pàg. 27)
En llegir aquesta reflexió no he pogut evitar recordar l'aforisme de Joan Fuster: "Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres".
Un poc més endavant de l'anterior fragment la reina reflexiona sobre l'expressió "la república de les lletres", que sempre havia trobat ofensiva si algú l'havia emprat davant d'ella en algun discurs, però: "Tan sols ara entenia què volia dir aquella expressió. Els llibres no mostraven deferència. Tots els lectors eren iguals i això la feia retrocedir als inicis de la seva vida."
Amb humor i ironia el llibre és, com ja he dit abans, tota una declaració d'amor a la literatura amb la que no puc estar més d'acord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada