La veu de la sirena / Carme Riera

La veu de la sirena és la reinterpretació de la coneguda història de la sireneta de Hans Christian Andersen per Carme Riera.

Editada en 2015 dins la col·lecció El Balancí, d'Edicions 62, inclou el conte original de Hans Christian Andersen, La donzelleta de la mar, en versió de Josep Carner i a més va il·lustrat per Helena Pérez García.

La història que ens conta Riera és exactament la mateixa de Hans Christian Andersen. No canvia cap dels personatges ni esdeveniments principals, però amb una diferència bàsica, li dóna veu a la sirena, que com recordareu a canvi d'obtindre les cames ha de sacrificar la seua llengua. La història està narrada en primera persona des del punt de vista de la sirena.

Així que poc més puc afegir, ja que la història, bé per la literatura, però sobretot pel cinema, és ben coneguda per tots. És en la visió que té Riera d'aquesta història d'amor on radica el seu interés i la seua originalitat, i ací no vull fer-vos cap spoiler.

Només em queda lamentar que sembla que aquest llibre s'ha quedat en el primer (i únic) intent d'una editorial espanyola d'imitar el Cannongate Myth Series un projecte de l'editorial escocesa Cannongate que encarrega a autors actuals que reescriguen i reinterpreten mites de la història de la literatura, i que amb quasi una vintena de llibres publicats en té alguns remarcables i força originals.

Un dels meus preferits és The Penelopiad, traduït ací com Penélope i las doce criadas, de l'escriptora canadenca Margaret Atwood. Ací és Penèlope la que ens dóna la seua versió dels esdeveniments narrats a l'Odissea i (com ja he dit abans no m'agrada fer spoilers) en un llibre certament molt breu comparat amb l'obra original, ens capgira la idil·lica versió de dona fidel i matrimoni feliç que sempre hem escoltat i introdueix un nou i potent punt de vista.

En fi, que si els mites han perdurat és perquè les seues lectures evolucionen amb el pas del temps i s'obrin a noves interpretacions i aquestos dos llibres que us he comentat en són molt bons exemples i sens dubte vos els recomane.

A Slight Trick of the Mind (Mr Holmes) / Mitch Cullin

A Slight Trick of the Mind és el títol amb el que originàriament es va publicar aquesta novel·la de Mitch Cullin en 2005, però que en moltes edicions posteriors, tant en anglès com en altres llengües, s’ha publicat simplement com Mr Holmes, que és el títol amb que es va estrenar en 2015 l’adaptació cinematogràfica.

La novel·la transcorre en 1947 i ens mostra un Sherlock Holmes de 93 anys retirat a una granja de Sussex. Tot i que és una novel·la curta, unes 250 pàgines, l’autor manté tres fils argumentals que van entrellaçant-se.

En el primer s’endinsa en la vida del nonagenari Holmes a la granja de Sussex, on es dedica a cuidar de les seus abelles en companyia d’una governanta, Mrs Munro, viuda d’un soldat de la Segona Guerra Mundial i del petit fill d’aquesta, Roger. Al segon se’ns conta el viatge que Holmes acaba de fer al Japó de postguerra on ha conegut el misteriós Umezaki, qui li ha demanat ajuda sobre una qüestió del passat que els afecta a tots dos. I el tercer argument té a veure amb l’últim cas del que Holmes es va ocupar abans de retirar-se i que ara intenta recordar i reescriure, ja que no està d’acord amb la versió que d’aquest cas va contar el doctor Watson. Aquesta tercera història es presenta de manera totalment independent, fins i tot a l’edició que jo he llegit, té una tipografia diferent a la de les altres històries i anem descobrint-la conforme l’escriu Holmes o quan el xicotet Roger la llig d’amagat a l’estudi.

Si algú s’apropa a aquest llibre amb la intenció de gaudir d’una bona història policíaca, de retrobar-se amb una revisitació de les històries d'Arthur Conan Doyle possiblement es decebrà. Aquest Sherlock Holmes de 93 anys, amb algunes pèrdues de memòria, ja no té les forces ni l’agilitat mental per fer-se càrrec de cap investigació, és el moment de fer balanç vital, de recordar, de plantejar-se si los coses no podrien, si no haurien, d’haver sigut d’altra manera. La nostàlgia, el pas del temps, les oportunitats perdudes,... són els temes que predominen sobre la vesant policíaca.

A mi, tot i que en principi pensava que anava a llegir una novel·la policíaca, m'ha agradat i m'ha sorprès prou, la meua recomanació és deixar-se dur per la lectura sense prejudicis ni idees preconcebudes. Per cert, la versió cinematogràfica em va semblar molt bona, tot i tindre algun que altre canvi molt substancial respecte al llibre.

The Last Man (El último hombre) / Mary Shelley

Per a la majoria de lectors Mary Shelley (1797-1851) és coneguda bàsicament per la novel·la Frankenstein, o per ser la dona del poeta Percy Bysshe Shelley, però en realitat va ser una escriptora molt prolífica i reconeguda al seu temps.

The Last Man (El último hombre en castellà, no he localitzat cap traducció al català) és una novel·la de ciència ficció post-apocalíptica escrita en 1826. Encara que per a un lector del segle XXI possiblement no funcione massa com a novel·la de ciència ficció perquè tota la novel·la és en realitat una excusa per exposar els ideals socials i polítics del moviment romàntic format, entre d'altres, pel propi matrimoni Shelley, Lord Byron o John Keats.

Els esdeveniments transcorren, més o menys, entre els anys 2073 i 2100 i encara que la novel·la està dividida en tres volums hi han dos grans blocs temàtics que hi predominen; un seria la presentació dels personatges i el sistema sociopolític en el que viuen. Anglaterra ha passat de ser una monarquia a una república i molts dels personatges mostren les idees que defensaven els romàntics i fins i tot coincideixen en alguns trets biogràfics, per exemple el personatge de Lord Raymon, com Byron, mor lluïtant per la independència de Grècia. Posteriorment la novel·la canvia de tema i mostra l'enfonsament d'aquesta societat quasi utòpica per culpa d'una epidèmia de nivell mundial.

Com he dit abans la novel·la no funciona per a un lector del segle XXI perquè encara que els esdeveniments transcorren a finals del nostre segle la societat que descriu és, en tots els aspectes, la del segle XIX. La vestimenta, el transport, les relacions entre hòmens i dones, etc. són les que la pròpia Shelley coneix de primera mà, l'única concessió mínima que trobem a un avanç tecnològic és quan en un parell d'ocasions els personatges utilitzen globus quan han de fer viatges molt llargs.

Es evident que a l'autora no l'interessa fer ciència ficció en el sentit que l'entenem en l'actualitat, sino més bé política ficció, vol explicar els seus ideals socials i polítics, per a la qual cosa pense que haguera estat millor no intentar situar-la cronològicament. Qüestions com aquesta, a més del seu llenguatge, són les que han fet que The Last Man haja envellit pitjor que Frankenstein i no resulte tan atractiva al lector actual, tot i això, la novel·la resulta interessant com a compendi del pensament polític romàntic, però per al lector que busque ciència ficció post-apolcalíptica li resultarà massa densa i amb poca acció, tot i tindre algun que altre encert en aquest gènere, com quan descriu el fanatisme religiós que sorgeix entre un dels grups de supervivents de la plaga. Això sí, no deixa de ser un llibre que malauradament ha envellit prou mal i sens dubte Frankenstein continua sent un dels meus llibres preferits i el que, a diferència d'aquest, sí que recomanaria a qualsevol lector.