El repte del cibertext

Sempre s’ha dit que “una imatge val més que mil paraules”. Però en realitat poc importa què val més, si la imatge o les mil paraules, el que reflexa aquesta dita és la McLuhaniana lluita entre la cultura impresa i la visual, que irònicament semblen estar diluint-se en un cibertext.

L’article de Raine Koskimaa “El repte del cibertext: ensenyar literatura en el món digital”. Intenta resoldre alguns dels problemes als que ens hem d’enfrontar davant la fusió entre literatura i noves tecnologies.

Una de les primeres qüestions que hem de tindre clares, i que al meu parer és bàsica, és que el “codi” no és el “text”, és a dir, a l’hora d’enfrontar-nos a una peça de literatura digital, ja siga un poema o una novel·la, el que veritablement importa és el seu contingut com a obra literària, més que el seu “envoltori” digital.

A l’article hi trobem l’exemple d’una novel·la escrita mitjançant correus electrònics, hereva del gènere epistolar més clàssic.

El fet de que hui en dia qualsevol persona sàpiga escriure correus electrònics no implica que l’agrupació d’aquestos correus s’haja de considerar una novel·la, una novel·la és una cosa molt més complexa de crear i d’interpretar, que necessita de reflexió i comprensió.

I és precissament en aquest punt on radica gran part del problema, com podem vore a l’article de EL PAÍS 16/10/2007 “Escolarizar la informática”.

En l’actualitat molts joves dominen el “codi”, és a dir, les noves tecnologies, però no el “text”, els continguts d’eixe codi.

I per altra banda els professors dominen el “text”, però no el “codi” i els resulta difícil apropar-se als alumnes mitjançant les noves tecnologies.

Precissament aquesta setmana s’han fet publics els resultats de l’Informe PISA 2006 sobre els sistemes educatius al món (elaborat per l’OCDE) i que torna a deixar Espanya en un mal lloc pel que respecta a comprensió lectora.

O siga, que en el fons molts dels problemes de la literatura digital són problemes que ja venen arrossegant-se d’altres camps del coneixement i que ara han entrat també en el de les noves tecnologies.

Per acabar m’agradaria remarcar com d’irònic resulta que Koskimaa es faça ressò de la preocupació dels professors finlandesos perquè cada cop hi han més alumnes amb problemes de lectura quan les dades de l’Informe PISA sobre Finlàndia el situen com el segon país del món en comprensió lectora.

Algunes idees al voltant de la ponència de Laura Borràs

Crec que la ponència de Laura Borràs va ser molt enriquidora per als qui assistirem, ja que tots els comentaris posteriors que vaig escoltar foren molt elogiosos.

És per això que en lloc d’intentar fer un resum o una crítica general a la ponència preferiria agafar un parell d’idees de la Laura i fer-hi una reflexió al voltant.

Primer que res m’agradà moltíssim la distinció que va fer entre “immigrants digitals” i “nadius digitals”.

Pràcticament tots aquells que hui en dia fem servir les noves tecnologies vam nàixer en un temps on aquestes tecnologies no existien, o estaven encara en bolquers, i per molt que ens formem, practiquem, fem més i més cursos,... en el fons pense que sempre tenim una poca de la por dels immigrants a allò que ens és deconegut, i de vegades ens manca la llibertat i la total deshinibició amb que els xiquets que ja han nascut en l’era digital, utilitzen la tecnologia. I l’oposició nadiu/immigrant digital expressa molt bé aquesta dualitat.

I és precissament per açò que pense que moltes de les discussions i les pors que hi han hui en dia al voltant d’Internet, dels llibres electrònics,… desapereixeran en uns pocs anys, quan els nadius digitals superen els immigrants com a usuaris de noves tecnologies.

En realitat, com deia la Laura, estem en una època de canvis i incertesses amb moltíssimes similituds amb altres moments històrics, com el de l’aparició de la impremta.

Mentre escoltava la ponència vaig recordar una cosa que vaig llegir fa temps, que una de les ciutats europees on la impremta tingué un major nombre de detractors va ser París, que curiosament era una de les ciutats més avançades de l’època, i tot va ser pel fet que el gremi de copistes, molt nombrós i poderós, veia en el nou invent una font de maldat semblant a la que molts intel·lectuals veuen hui en dia a Internet.

Per acabar m’agradaria intentar respondre a una pregunta que va fer Laura Borràs durant la conferència, i que té relació amb l’article de Raine Koskimaa «¿Què és la literatura digital?. Una panoràmica general de la literatura digital: de los archivos de texto al e-book».

Laura es preguntava què haguera sigut capaç de fer Apollinaire amb les noves tecnologies a l’hora de crear caligrames.

Per altra banda Koskimaa recull al seu article diversos intents d’unió de literatura, sobretot poesia, i noves tecnologies. Que si bé poden resultar més o menys interessants és indiscutible que no han arribat a quallar i ésser reconeguts de forma generalitzada.

En la meua opinió fan falta dos factors per a que la literatura digital obtinga una major difusió entre el públic: que algun autor molt conegut es decidisca a crear alguna obra exclusivament en format digital i que es comercialitzen suports que faciliten aquesta lectura.

Com per exemple el "Sony Portable Reader" que ja es comercialitza amb èxit als Estats Units i Canadà però que encara no està disponible a Europa.

A principis dels noranta, per exemple, quan Internet encara era una eina molt minoritària Laura Esquivel va publicar un llibre de ciència ficció “La ley del amor” que intercalava el text amb imatges i música (es venia amb un CD i duia unes xicotetes instruccions per a llegir alguns dels capítols, que semblaven un còmic, al mateix temps que s’escoltava el CD). Actualment, amb les noves tecnologies aquesta fusió haguera estat molt més fàcil, però segur que encara que en aquell moment cap crític va posar en dubte que això fora un llibre, hui en dia s’haguera trobat amb més d’un detractor.

(Fotos de Josep Lluís Ruiz i Kevin Kelly)

Esborrany de Plans Lectors

1.- CREACIÓ D’UN CONTE COL·LECTIU

La següent proposta és una mescla entre algunes de les idees que es varen proposar a la primera sessió del Curs amb altres pròpies.

Encara que la creació d’un conte col·lectiu pot iniciar-se des d’una biblioteca pública, crec que serà molt més fàcil d’organitzar des d’una escola, per la senzilla raó de que no cal crear grups de treball, ja que partim de les pròpies classes.

1.- Decidir qui comença el conte, si la pròpia classe aportant idees o el professor / mediador.

Tant si és la classe en conjunt qui comença la història partint de zero o és el professor / mediador qui redacta un principi per a que la classe comence a desenvolupar-lo, haurà de ser el mediador qui s’encarregue de fixar una sèrie de normes; com la llargària de cada aportació al text, quant de temps es té per a escriure la història,...

Suposem, per exemple, que és el mediador qui ha escrit un full amb el començament d’una història. La llig en veu alta a classe i després la passa a un alumne, o grup reduït d’alumnes, per a què la continuen i els diu que tenen una setmana per a fer-ho.

La setmana següent es llig en veu alta la continuació i es dóna una setmana més a altre alumne, o grup, per a què la continuen, així succesivament.

Una altra variant d’aquesta proposta seria que tot el col·legi participara de la creació del conte, i que una vegada tots els alumnes d’una classe hagueren participat passaren la “torxa” als d’un altre curs.

El final es pot decidir col·lectivament, tornar-lo a qui l’ha començat per a que l’acabe o deixar que l’acabe el mediador.

Altra possibilitat, més difícil però no impossible, seria aconseguir que algun escriptor de la zona fora l’encarregat de començar i acabar el conte.

2.- Una vegada tenim el conte acabat s’obrin moltes possibilitats de treball: il·lustrar-lo, fer-li una coberta, representar-lo, fer murals a partir d’ell,... però crec que una de les possibilitats més interessants seria investigar a quins llibres o històries recorda el conte, en què s’han inspirat els xiquets per escriure’l, i a través de la biblioteca de l’escola, o de la pública més propera intentar localitzar llibres de temàtica semblant que puguen interessar-los.

3.- Tot el que hem vist fins al moment serien les activitats de motivació prèvies a la lectura, que ens hauran proporcionat un llistat de llibres que poden agradar-los. Una volta ja tinguem eixe llistat decidirem quines seran les activitats més adients per a fer durant i després de la lectura.

2.- XERRADES SOBRE LLIBRES / BLOC DE LITERATURA

La següent proposta és pot fer des de qualsevol biblioteca pública, però és més fàcil de posar en marxa des d’aquelles que comparteixen espai amb les escoles d’adults, on molta gent té el seu primer contacte amb els ordinadors i Internet.

Des de la biblioteca es poden organitzar col·loquis, xerrades, conferències,... sobre llibres que tindrien continuació al ciberespai, a través de blocs.

De manera que cadascú podria optar per participar a la tertúlia, sense fer ús de l’ordinador, assistir a la tertúlia i després contribuir al bloc o fins i tot si no hi pogué assistir, però ha llegit el llibre, entrar directament al bloc.