Lectures de 2019

Torne al bloc d'any en any, ja que no l'actualitze tant com voldria almenys l'utilitze com a recopilatori de les lectures anuals.

En  el 2019 han sigut 43 llibres, 27 en català, 11 en castellà i 5 en anglés, que he agrupat pels següents blocs temàtics:

Pel que respecta als còmics estan: El violeta de Juan Sepúlveda i Antonio Santos amb il·lustracions de Marina Cohet. El legado de Catherine Elliot de Gemma Camblor i Esther Gili. The Umbrella Academy de Gerard Way i Gabriel Bá. Lluís Vives: un humanista valencià de Carmen Pardo amb il·lustracions de David Belmonte. The Resurrectionist d’E.B.Hudspeth i American Jesus de Mark Millar i Peter Gross.

Llibres de Joan Fuster he llegit: Figures de temps, Combustible per a Falles i Sagitari. Sobre l’autor: Per què Fuster tenia raó de Pau Viciano, Joan Fuster: la paraula assaig d’Antoni Martí Monterde i Un bri d'esperança d’Agustí Colomer.

Novel·la negra o policíaca: El cas dels homes tatuats, d’Elvira Andrés i Manel Joan Arinyó. La mirada del cocodril de Juli Alandes. Reina roja de Juan Gómez-Jurado i Em diuen Fletxa de Joan Carles Ventura.

Novel·la històrica: El metge del rei de Joan Olivares i Savage coast de Muriel Rukeyser.

LGTBI: The Art of Being Normal de Lisa Williamson. Boy erased de Garrard Conley. Un hombre soltero de Christopher Isherwood. Crida'm pel teu nom d’André Aciman. Señoras que se empotraron hace mucho de Cristina Domenech i Permagel d’Eva Baltasar.

Literatura oriental: La mort del comanador. Llibres 1 i 2 de Haruki Murakami. La vegetariana de Hang Kang i El cel és blau la terra blanca d’Hiromi Kawakami.

Literatura catalana: Jo pos per testimoni les gavines de Carme Riera. Ribera i jo d’Artur Heras. La mirada de vidre d’Anna Moner. Vestals de Roma d’Encarna Sant-Celoni. Gegants de gel de Joan Benesiu. L'esperit del temps de Martí Domínguez i Fungus: el rei dels Pirineus d’Albert Sànchez-Piñol.

Literatura espanyola o sudamericana: Aranmanoth d’Ana María Matute. Salón de belleza de Mario Bellatin. Hija de la fortuna i Retrato en sepia, ambdues d’Isabel Allende i Lago negro de tus ojos de Guillem López.

I altres tres llibres que no entren en cap de les categories anteriors: El año del pensamiento mágico de Joan Didion. Un monstre em ve a veure de Patrick Ness i El rellotge mecànic de Philip Pullman.

Com no tinc ganes de comentar-los tots (ho hauria d’haver fet al llarg de l’any, però....) ací va el meu top 5 de l’any:

5.- Em diuen Fletxa de Joan Carles Ventura
Una novel·la policíaca ambientada en la mítica Ruta del Bakalao, molt divertida i amb alguns personatges secundaris inoblidables que et deixen amb ganes de més novel·les protagonitzades per ells.

4.- Savage coast de Muriel Rukeyser
Encara que és novel·la narra els primers dies de l’inici de la Guerra Civil espanyola en juliol de 1936 des del punt de vista de Helen, alter ego de Rukeyser, que estava en Barcelona com a corresponsal de l’Olimpíada Popular que anava a celebrar-se a la ciutat comtal en resposta als Jocs Olímpics organitzats a Berlín en ple nazisme. Dóna una visió diferent de la que hem vist en altres llibres i pel·lícules.

3.- La vegetariana de Hang Kang
Conta la història d’una dona coreana que decideix deixar de menjar carn, la protagonista no explica els motius que l’han portat a fer-ho, de fet el llibre està narrat des del punt de vista d’altres personatges. Aquesta decisió provoca el desconcert i la incomprensió entre els qui l’envolten provocant, fins i tot, un augment de la violència.

2.- Salón de belleza de Mario Bellatin
Una epidèmia fa que un saló de bellesa acabe convertint-se en un moridor, on aquells a qui ja no volen ni als hospitals poden anar a morir. Tot i que no es diu ni a quina ciutat passa, ni en quina època o la malaltia que pateixen; el llibre, molt breu, et fa reflexionar molt sobre la mort, l’empatia, la religió,... curiosament he llegit altres crítiques a aquest llibre i tots coincidim en el mateix, mentre estàs llegint-lo no penses que és un gran llibre, o que és dels millors que has llegit últimament, però quan l’acabes no et deixa en molt de temps i et sorprens reflexionant sobre ell més que quan estaves llegint-lo.

1.- L'esperit del temps de Martí Domínguez
Un professor universitari vienés explica, acabada la Segona Guerra Mundial, perquè va col·laborar amb el nazisme. Perquè ell, i altres col·legues, justificaren i validaren, mitjançant els seus estudis i investigacions, el nazisme. A més d’explicar com varen apropiar-se de les càtedres, biblioteques i habitatges dels companys jueus expulsats o assassinats. Un llibre imprescindible.

Lectures de 2018

Acabe de rellegir l'última entrada al bloc, on em comprometia amb mi mateix a intentar fer una entrada al mes, i veig que és del 6 de desembre de 2017. En fi, no vaig a fer cap propòsit més per a 2019. Aquest post simplement serà un recopilatori de les lectures d'aquest any que està a punt d'acabar.

Enguany he llegit 39 llibres, no aplegar als 40 em sembla poc, però també és cert que n'he llegit alguns que passaven de les 700 pàgines, així que supose que per a la mitjana lectora del país no està malament.

Dels 39 llibres, 17 els he llegit en català, 16 en espanyol i 6 en anglés. 19 estan escrits per homes, 15 per dones, 1 per una persona que es nega a definir-se pel gènere (Alex Gino), els altres 4 són recopilacions d'escrits on participen homes i dones.

Vaig començar l'any amb Els valencians, des de quan són valencians? de Vicent Baydal, un assaig que em va agradar i que recomane a qualsevol que estiga interessat en la història del País Valencià, així com Clapir: el crit de la història del Grup Clapir, un conjunt d'històries recopilades per aquest grup de joves historiadors que ja s'ha dissolt, així que malauradament no continuaran les seues investigacions conjuntes, haurem d'estar atents al que fan per separat.

Vaig continuar amb La reina de las nieves de Michael Cunningham, l'autor d'un dels meus llibres, i pel·lícula, preferits Las horas. Malauradament aquest ha sigut una de les grans decepcions de l'any, de fet ara, quasi un any després de llegir-lo quasi ni el recorde (ni ganes).

Per sort el següent que em vaig llegir està en el Top 5 de l'any: Matèria de Bretanya de Carmelina Sànchez-Cutillas, un dels clàssics que tenia pendents i no m'ha decebut, la història d'una xiqueta a Altea els anys anteriors a la Guerra Civil és de les que es recorden molt de temps.

Els dos següents foren Un hijo d'Alejandro Palomas, que forma part de la trilogia Una madre, Un hijo, Un perro, tots tres molt divertits i recomanables (no sé que esperen a fer les pel·lícules perquè trobe que són molt cinematogràfics i amb alguns personatges inoblidables) i El dia que va morir David Bowie primera novel·la de Sebastià Portell, tot i que em va agradar el que tinc ganes és de veure alguna de les seues obres de teatre, que sembla que no s'han representat mai a València.

Com no podia ser d'altra manera unes quantes obres de, o sobre, Joan Fuster: la nova edició de Notes d'un desficiós a càrrec de Francesc Pérez i Moragon i Nel·lo Pellicer, El descrèdit de la realitat, El arxius de Joan Fuster, Poemes inèdits, Àlbum Fuster, d'Antoni Furió,  Matar Joan Fuster (i altres històries) de Francesc Bayarri i el que més m'ha agradat Exploració de l'ombra, un dels llibres menys coneguts de Fuster, amb textos seus i unes magnífiques il·lustracions de Joan Ponç.

Un dels descobriments de l'any ha sigut Chimamanda Ngozi Adichie nigeriana que resideix als Estats Units i de qui m'he llegit ja dues novel·les Algo alrededor de tu cuello i Americanah. Tan recomanables són les seues històries nigerianes com les ambientades als Estats Units on mostra les tensions racials des del punt de vista d'una negra no americana.

I entre les decepcions: El nervio óptico de María Gainza, Tota la veritat de Núria Cadenes, Bellefleur de Joyce Carol Oates i Gatos ilustres de Doris Lessing. I això que les dues últimes autores estan entre les meues preferides i pense llegir més llibres d'elles, però aquests llibres, tot i no estar mal escrits, no m'han aplegat.

Altres que van directes al Top 5 són els tres llibres que formen la Trilogia de los tres cuerpos del xines Cixin liu: El problema de los tres cuerpos, El bosque oscuro i El fin de la muerte. Estan, sens dubte, entre els millors llibres de ciència-ficció que m'he llegit, tot i que l'extensió, més de 700 pàgines cadascun, fa que de vegades siga un poc irregular, el segon es va fer una mica pesat, però el tercer recupera l'agilitat del primer i el conjunt paga la pena.

Altres lectures de ciència-ficció o terror han sigut: Picknic en Hanguing Rock, de Joan Lidsey, Carmilla, de Josef Sheridan Le Fanu, No em deixis mai de Kazuo Ishiguro i The Haunting of Hill House, de Shirley Jackson. Els quatre m'han agradat, però l'últim el vaig llegir després de veure la sèrie de Netflix, i preferisc la sèrie. Una adaptació molt bona que en alguns aspectes supera al llibre, massa lent i amb poca acció; també és molt bona l'adaptació de No em deixis mai. Per altra banda Tres enanos i pico d'Ángel Sanchidrian combina fantasia amb humor, la típica lectura per passar l'estona a l'estiu.

Altres lectures d'estiu foren La semilla de la bruja de Margaret Atwood i Patria de Fernando Aramburu. La primera forma part d'un projecte encarregat a diversos autors per fer reinterpretacions i revisions d'obres de Shakespeare i tinc intenció de llegir la resta; pel que respecta a Patria, em resistia un poc a llegir-lo, però finalment em confirma la meua teoria: val més una bona novel·la que 100 assajos.

I enguany parlar d'assajos és parlar de Bitch, she's Madonna: la reina del pop en la cultura contemporanea de l'editorial Dos Bigotes, on diversos autors reflexionen sobre la importància de Madonna en la història de la Música, la publicitat, els vídeo-clips,... i en resum en la cultura audiovisual de l'últim quart del segle XX.

De Carme Riera he llegit Les darreres paraules, unes falses memòries de l'Arxiduc LLuís Salvador d'Àustria-Toscana, qui també era protagonista de la novel·la El tatuatge dels apàtrides de Josep Palomero a la qual ja li vaig dedicar un post en aquest bloc. Vaig gaudir tant de la novel·la com de l'adaptació teatral que vaig veure al Teatre Principal de València.

De poesia (assignatura sempre pendent) només he llegit tres llibres, el Poemes inèdits de Joan Fuster, que ja he esmentat, The Hollow of the Hand, amb poemes de la cantant PJ Harvey i fotografies de Seamus Murphy i Amors sense casa: poesia LGBTQ catalana a cura de Sebastià Portell. No pense dir que el meu propòsit per a 2019 és llegir més poesia, perque així segur que no el compliré.

Altres llibres de temàtica LGBTQ han sigut The Prince and the Dressmaker, una novel·la gràfica de Jen Wang de la que no vull fer cap spoiler, molt típica pel que respecta a la forma, però totalment innovadora en el fons i que també va sens dubte al Top 5. I George, d'Alex Gino, la història d'una xiqueta transgènere que hauria de ser lectura obligatòria en tots els instituts.

I, com no, la temàtica suecana; siga pel contingut o pels autors: Les filles de l'anarquista, d'Anna Boluda, sobre les filles de Camilo Albert, afusellat en la Guerra Civil, Virtudes Cuevas: Una superviviente del campo de concentración alemán de Ravensbrück d'Amalia Rosado i Camins dubtosos, una novel·la negra del suecà Joan Carles Ventura protagonitzada per tres amics riberencs, de Sueca, Sollana i Riola amb corrupció, assassinats i persecucions amb el rerefons de la visita del Papa a València. Aquesta última ha sigut altre dels descobriments d'enguany, ja que aconsegueix unir elements de novel·la negra amb tocs d'humor i en llocs propers, però resultant creïble.

He acabat l'any amb dues bones novel·les, perquè abans d'aquesta havia llegit Los lugares pequeños de Paco Tomás, on Fidel, un personatge inadaptat, ens conta la seua vida mentre va completant un collage que li ocupa tota la paret del menjador; com en aquest collage tant els fragments de la seua vida, plens de referències culturals a les últimes dècades del segle XX, com els seus secrets, van mostrant-se i sorprenent el lector en cada capítol.

En resum, un bon any de lectures i ací va el Top 5, sense cap ordre:

- La trilogia de los tres cuerpos (tot i ser una trilogia la lectura no és independent, els tres formen una única novel·la)

- Matèria de Bretanya

- Camins dubtosos

- The prince and the Dressmaker

- Los lugares pequeños

Un estiu devastador, El pensament viatger, Nosaltres els fusterians i La improbable vida de Joan Fuster.

Quasi quatre mesos sense publicar cap post nou! I això que m'havia compromés amb mi mateix a publicar-ne un al mes, en fi, ací estic i per a compensar comentaré quatre llibres de colp. Aquestos mesos, tot i no comentar-ne cap, han sigut mesos de bones lectures, però l'últim més ha estat molt especial, ja que al muntonet de "tsundoku" que tinc al costat del sofà han coincidit diversos llibres dedicats per autors que conec i en tres d'ells he anat a la presentació.

El primer és Un estiu devastador de Guillem Cortés, que narra diversos esdeveniments de la Guerra Civil a Sueca des del punt de vista de Romaldo, un dels xics que hagué d'anar a lluitar en la quinta del biberó. Tot i que el llibre té especial interés per als qui som de Sueca, a molts pobles es visqueren històries semblants que atrapen a lectors de qualsevol procedència. A més d'això, l'estil que empra Guillem, documentar-se com si anara a escriure un assaig, però redactant tota aquesta informació utilitzant recursos més propis de la narrativa fan que la lectura siga àgil i entretinguda.

A principis de novembre es va celebrar a València "La plaça del llibre", una xicoteta fira del llibre en valencià, i allí per casualitat vaig coincidir amb Carles Penya-roja, autor de El Pensament viatger, amb el que va guanyar el 18é Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt. Quan et retrobes amb algú que fa anys que no veus, li compres el llibre que ha escrit i et demana una crítica sincera el primer que penses és espere que m'agrade o almenys poder trobar alguna cosa bona a dir-li. Afortunadament el llibre de Carles em va encantar, un recull d'històries actuals ambientades en plena crisi econòmica amb multitud de personatges que es creuen i amb l'ús del monòleg interior com a principal recurs per presentar-mos tots els personatges i les seues històries.

Després de la presentació del llibre de Guillem i la trobada fortuïta amb Carles a la Fira, totes dues en novembre, desembre ha sigut un mes molt fusterià amb les presentacions, entre d'altres, de Nosaltres els fusterians i La improbable vida de Joan Fuster.

Nosaltres, els fusterians és un llibre on més de 80 escriptors conten algun moment que varen viure amb Fuster, com els ha influït en la seua vida o obra, etc. És un llibre amé i de ràpida lectura, però el problema amb aquest tipus d'antologies és que si bé n'hi ha que aporten alguna visió personal de l'obra de Fuster, altres són simples anècdotes, per tant el conjunt és una mica massa irregular.

Només una setmana després es varen presentar a Sueca dos llibres més, Nosaltres, les fusterianes on més de 100 dones escriuen sobre Fuster (d'aquest llibre no puc parlar perquè continua entre els pendents) i La improbable vida de Joan Fuster, llibre de ficció en el que 10 escriptores inventen diverses situacions amb Fuster com a protagonista. Reconec que la premissa d'aquest llibre no m'atreia gens i probablement no me l'haguera llegit si no és perquè una de les autores és Carme Manuel, que va ser professora meua de literatura nord-americana a la Universitat de València i de qui m'agrada molt la seua primera novel·la Llanceu la creu, així que vaig decidir donar-li una oportunitat i no em penedesc, perquè m'ha recordat una novel·la que vaig llegir fa uns anys i em marcà moltíssim, Balzac i la petita modista xinesa de Dai Sijie que narra la passió per Balzac de dos intel·lectuals xinesos empresonats per a la seua reeducació en plena Revolució Cultural i com la lectura dels llibres prohibits de Balzac canvien la seua vida i la d'una petita modista. I aquest és per a mi el tema central de moltes de les històries, no la simple anècdota d'inventar  un fragment de vida per a Fuster, sino mostrar, a través del Fuster inventat i la resta de personatges amb qui es relaciona, com la seua vida i obra han influït i canviat la de tot un país.

Una lectora poc corrent / Alan Bennet

Una lectora poc corrent d'Alan Bennet és un llibre que es va publicar fa 10 anys, havia sentit parlar d'ell i me l'havien recomanat, però no em cridava massa l'atenció, fins que l'altre dia el vaig vore a la biblioteca, vaig decidir donar-li una oportunitat i ha sigut un dels descobriments de l'estiu.

La lectora poc corrent a la que fa referència el títol és la reina Elisabet II d'Anglaterra qui, un bon dia, perseguint un dels seus gosos entra en la biblioteca mòbil de Westminster i se sent quasi obligada a emportar-se un llibre en prèstec. A partir d'eixe moment es converteix en una lectora tan voraç que acaba negligint les seues tasques com a reina perquè li lleven temps per a la lectura, i no només això sino que la literatura és pràcticament l'únic tema de conversa que té, tant amb els seus primers ministres i altres caps d'estat internacionals, com amb qualsevol súbdit que li s'apropa als actes oficials.

Tot i que moltes de les situacions tenen un toc d'humor el llibre està narrat d'una manera tan versemblant i realista que en alguns moments quasi tens la sensació de que el que t'estan contant podria haver estat així.

El llibre és una declaració d'amor a la lectura (i l'escriptura), la reina se'n penedeix de tots els escriptors que ha conegut al llarg del seu regnat i amb qui no va poder parlar de la seua obra perquè no l'havia llegida.

Un dels meus fragments preferits del llibre és el següent:

"Poca gent, al cap i ala fi, havia vist més món que ella. Amb prou feines existia cap país que no hagués visitat, cap notable que no hagués conegut. Ella mateixa formava part de la panòplia del món. ¿Per què se sentia ara intrigada per llibres que, tant hi feia quantes coses més poguessin ser, tan sols eren un reflex o una versió del món? ¿Llibres? Ella ja n'havia vist la realitat.

-Llegeixo, penso jo -va dir a Normen (el seu patge)-, perquè hom té el deure de descobrir com és la gent." (pàg. 27)

En llegir aquesta reflexió no he pogut evitar recordar l'aforisme de Joan Fuster: "Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres". 

Un poc més endavant de l'anterior fragment la reina reflexiona sobre l'expressió "la república de les lletres", que sempre havia trobat ofensiva si algú l'havia emprat davant d'ella en algun discurs, però: "Tan sols ara entenia què volia dir aquella expressió. Els llibres no mostraven deferència. Tots els lectors eren iguals i això la feia retrocedir als inicis de la seva vida."

Amb humor i ironia el llibre és, com ja he dit abans, tota una declaració d'amor a la literatura amb la que no puc estar més d'acord.

El cuento de la criada / Margaret Atwood

M'agrada moltíssim Margaret Atwood i m'he llegit varies novel·les seues. De Penélope i las doce criadas, per exemple, ja vaig parlar en altre post dedicat a La veu de la sirena de Carme Riera i d'entre totes les novel·les que m'he llegit, Oryx y Crake i L'any del diluvi (altres dues novel·les distòpiques com El cuento de la criada però en aquest cas sobre els perills de l'escalfament global i la manipulació genètica i mediambiental), Ull de gat (sobre com perduren els efectes del bullying infantil en la vida adulta) Alias Grace (biografia ficcionalitzada sobre una assassina canadenca del segle XIX) o la que continua sent de lluny la meua preferida The Blind Assassin, publicada en català com L'assassí cec i a la que voldria dedicar-li un post algun dia, però sense fer cap spoiler perquè és una d'eixes novel·les que paga la pena anar descobrint a poc a poc sense saber massa de l'argument.

En fi, estic divagant i este post em va a quedar llargíssim, el que vull dir és que tot i la quantitat d'obres que m'he llegit d'Atwood encara tenia pendent El cuento de la criada així que arràn la sèrie de televisió de la que tot el món parla (i encara no he vist) m'he decidit finalment a llegir-la i sens dubte està entre les que més m'agraden de l'autora, la preferisc a altres on parla de futurs distòpics, com Oryx y Crake o L'any del diluvi.

El llibre planteja com canviaria la nostra societat si el món acabara dominat per un estat totalitari teocràtic on les dones s'endurien la pijor part.

Són moltes les webs que analitzen l'argument tant de la novel·la com de la sèrie de televisió, així que preferisc parlar de les sensacions que em provocava el llibre mentre el llegia. Últimament he tornat a escoltar la frase "jo no llig novel·les" i no de boca d'algú que no llig mai, sino de determinades persones per a les que només paga la pena llegir assaig i la novel·la és una pèrdua de temps, ni parlem ja de la "ciència-ficció" que estaria encara molts graons per baix del que ells denominen novel·la. Em sembla molt respectable que cadascú lliga el que vullga, però jo pense que si una imatge val més que mil paraules hauriem d'encunyar la dita una novel·la val més que mil assajos i és que la situació que Margaret Atwood planteja a la seua obra de ficció és hipotètica (de moment) a occident, però no a altres llocs del món, pensem per exemple en Afganistan o Iran on dictadures religioses van acabar amb els drets de les dones, dones que podien conduir, anar a la universitat, tindre una feina,... i acabaren recloses a casa. Pots llegir mil i una assajos sobre la qüestió, però difícilment pots entrar en la ment d'una dona i arribar a comprendre el que ha perdut de la manera que entrem a la ment de la protagonista de la novel·la d'Atwood, i sobretot és una advertència sobre amb quina facilitat canvien coses que donavem per obvies, com diu la protagonista:

"Normalmente [...] es lo que se acostumbra a hacer. Puede no parecernos normal ahora, pero después de un tiempo lo será. Se convertirá en algo normal." (El cuento de la criada. Final del Capítol 6)

L'única passió noble: converses amb Madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país / Joan Garí

L'única passió noble va ser el I Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló i és un dels millors assajos que he llegit en molt de temps sobre Joan Fuster i la situació social i política del País Valencià.

Joan Garí parteix d'un viatge real que va fer al Perigord, a la torre on Michel de Montaigne va escriure els seus cèlebres Assajos. Allí coneix la quasi centenària madame Mähler-Besse, aleshores propietària de la torre. Tot el llibre esdeve una excusa per explicar-li a aquesta culta francesa qui són els valencians i quins problemes tenen amb el seu país i els seus escriptors.

El llibre reflexiona sobre els últims anys de la vida social i política valenciana, la transició, la Batalla de València, la llengua, la cultura,... d'una manera molt amena. El fet que estiga plantejat com una explicació per a una estrangera hi ajuda molt.

Com no podia ser d'altra manera el llibre dedica bona part de les seus pàgines a Joan Fuster, l'assagista per antonomàsia del País Valencià, i s'hi centra tant en aspectes públics com privats, que jo sàpia és el primer assaig rigorós on es parla amb naturalitat i claredat de l'homosexualitat de Fuster. Pel que respecta a la qüestió m'ha fet il·lusió descobrir que l'autor es sorprén i aplega pràcticament a les mateixes conclusions que jo quan reflexiona sobre l'ús de la paraula "pederasta" com a sinònim d'homosexual en Diccionari per a ociosos. 

El llibre, com ja he dit, és un viatge pel País Valencià de l'últim mig segle i, com es diu a la pàgina 60, "Tot viatge que no motiva una reflexió és perfectament inútil." El viatge a través d'aquestes pàgines mereix la pena.

El libro de Gloria Fuertes: antología de poemas y vida / edición y textos de Jorge de Cascante

Enguany se celebra el centenari del naixement de Gloria Fuertes i si hi ha una autora que s'haja de reivindicar sens dubte és ella.

Com molta gent de la meua generació, que ja hem passat els quaranta, el principal record que tenim de Gloria Fuertes és el de les seus aparicions televisives, bàsicament recitant poesia infantil i les imitacions que d'ella en feien Martes y Trece. 

Però en la Espanya de la postguerra i la dictadura Gloria va ser molt més que tot això: feminista, lesbiana, pacifista, postista,... i una de les millors poetes en espanyol de tot el segle XX.

El libro de Gloria Fuertes és una magnífica edició que mescla centenars de poemes, alguns inèdits, amb fotografies, dibuixos, anècdotes, fragments biogràfics, etc.

Un gran llibre que m'ha redescobert una gran poeta de qui jo tenia una imatge distorsionada per culpa de les imitacions televisives i l'èmfasi que s'ha fet molt de temps en la seua poesia infantil, obviant l'obra més adulta.

Vos deixe un dels moltíssims poemes que m'han impactat: 

Advertencia

Cuando estés recién muerto,

aún con la tibia tibia,

aún con las uñas cortas,

querrás hacer algo

-lo que podías hacer ahora-;

y ya habrán cerrado las tiendas y portales;

y ya será muy tarde para llegar a tiempo

a los que hoy te aman.