Martes con mi viejo profesor / Mitch Albom

Martes con mi viejo profesor és un llibre que vaig tindre en la llista de pendents molt de temps als anys 90 quan es va publicar i es va estrenar la pel·lícula basada en ell, però finalment altres lectures anaren desplaçant-lo, fins que fa unes setmanes en un programa de televisió el tornaren a comentar i finalment em vaig decidir a llegir-lo. 

Narra els fets reals del reencontre entre l'autor, Mitch Albom, i un antic professor seu de la universitat, Morrie Schwartz. A morrie li han diagnosticat una malaltia incurable i professor i ex-alumne es reuneixen tots els dimarts per parlar de temes com la vida, l'amor, la família,... sabent que el temps que li queda a Morrie és molt breu.

L'actitud de Morrie davant la vida i la mort em sembla valenta i admirable, però trobe que Albom és un narrador excessivament sensibler, alguns dels fragments del llibre semblen el guió d'un telefilm de sobretaula. Abans de la publicació del llibre Morrie Schwartz ja va apareixer al programa de televisió Nightline, on va parlar sense embuts amb el periodista Ted Koppel sobre la seua malaltia i la seua propera mort (podeu trobar els vídeos a youtube), m'agraden més aquestes entrevistes que la narració d'Albom.

Tot i el que acabe de dir el llibre té alguns moments molt emotius i que salven el conjunt general, però em queda la sensació de que narrat per altre autor podria haver estat molt millor.

La magia del orden / Marie Kondo

Quan entre en una llibreria hi han determinats llibres que per molt que siguen la sensació del moment i ocupen llocs privilegiats als expositors sempre pense: aquest, definitivament, no és per a mi. Això és el que em va passar amb el llibre La magia del orden de la japonesa Marie Kondo. On explica el seu mètode Konmari que descriu els passos i tècniques que has de seguir per ordenar ta casa de manera que aquest nou ordre et porte la felicitat. És a dir, ordenant ta casa ordenes el que no funciona a la teua vida.

Què és el que em va despertar la curiositat i va fer que superara els meus prejudicis contra aquest llibre que barreja ordre i autoajuda? 

Concretament va ser al post Archivística y felicidad del blog de l'ESAGED, l'Escola Superior d'Arxivística i Gestió de Documents de la Universitat Autònoma de Barcelona, on l'autor estableix una relació entre els punts clau del mètode Konmari i els principis de l'arxivística.

Com a arxiver que sóc, llegir un llibre que mescla l'organització de la llar i l'autoajuda amb criteris arxivístics m'ha resultat fascinant.

Bàsicament el mètode consisteix en ordenar per categories (com si foren tipologies documentals): roba, llibres, fotografies, etc. independentment del lloc on estiguen guardats i no ordenar per habitacions, com habitualment es fa.

Recomana començar amb la roba, després els llibres, els papers, els objectes diversos i per acabar tot allò que té valor sentimental i és per tant més difícil de decidir si tirar o no.

Per exemple, quan comences amb la roba primer s'ha de tirar tota la que no vullgues abans de posar-te a guardar i organitzar la que realment t'agrada i has decidit conservar. O siga, s'expurga amb la finalitat de conservar i no de tirar (un dels principis bàsics de l'arxivística).

Curiosament tot i que el seu mètode té tant en comú amb els principis arxivístics és a la categoria "papers" a la que Marie Kondo li dóna menys importància dins la seua classificació. Literalment diu: "Mi principio básico para archivar papeles es tirarlos todos". Tots els que no entren en una d'aquestes tres categories: "en ús", "necessari per un període limitat" o "de conservació permanent" recomana tirar-los. I a més a més, dins d'aquestes tres categories aconsella no fer subdivisions ni organitzar-los de cap manera. 

No puc estar menys d'acord amb aquest punt, en el que ella anomena "papers" s'inclouen molts tipus de documents que la societat actual ens demanda per a la nostra vida diaria, títols, rebuts, escriptures,... molts d'ells de conservació permanent o que anem a necessitar llargs períodes de temps i per tant hauríem de tindre classificats i organitzats.

A pesar de no estar d'acord amb alguns dels consell que dóna, com l'anterior sobre els "papers", trobe que molts altres són bastant útils i m'agrada la manera tan zen que té a l'hora d'escriure, parlant de la roba i els objectes de la llar com si foren essers vius.

En resum, després de deixar de banda els meus prejudicis m'he trobat amb un llibre curiós i alguns consells per ordenar la llar pense dur-los a la pràctica.

Todo esto te daré / Dolores Redondo

Feia anys que no em llegia un Premi Planeta, si no recorde mal des de que Rosa Regàs el va guanyar amb La canción de Dorotea, però enguany tenia moltes ganes de llegir tant a la guanyadora, Dolores Redondo amb Todo esto te daré com al finalista Marcos Chicot amb El asesinato de Sócrates.

De moment he començat amb la guanyadora i Todo esto te daré confirma que Dolores Redondo és la gran renovadora de la novel·la negra espanyola, vaig devorar els seus tres llibres anteriors, El guardián invisible, El legado en los huesos i Ofrenda a la tormenta, que conformen la Trilogía de Baztán. El més destacable d'aquesta trilogia, a més d'una trama trepidant i uns personatges captivadors és que als tres llibres tenen molta importància elements i personatges del folklore basc, aquestos elements li donen el tret diferencial que l'allunya d'altres llibres del mateix gènere, tant espanyols com estrangers.

Tornant al Premi planeta, la contracoberta del llibre ens conta que l'acció de Todo esto te daré es situa a la Ribeira Sacra de Galícia on Manuel, un famós escriptor, ha d'investigar la mort en estranyes circumstàncies del seu home, Álvaro, membre d'una poderosa família gallega, i ho fa amb l'ajuda d'un guardia civil retirat, Nogueira i Lucas, un capellà amic de la infantesa d'Álvaro.

Reconec que si el llibre no haguera sigut de Dolores Redondo una trama així m'haguera fet pensar-me dues vegades si llegir-me'l o no. En mans d'altre escriptor amb menys solvència un argument i uns personatges així podrien haver caigut en excesos de tot tipus, des del folletí fins a la paròdia, però Dolores aconsegueix que el que domine per damunt de tot el llibre siga la intriga policíaca i la resolució de la mort d'Álvaro, aconseguint que l'homosexualitat dels personatges principals no siga el tema central del llibre i que la relació entre personatges tan diferents, i a la vegada tan arquetípics, de la societat espanyola siga creïble i natural.

En resum, amb aquest llibre Dolores Redondo confirma que a la novel·la negra actual combina com ningú els elements més típics amb els més innovadors i domina tant el desenvolupament de la trama com la creació de potents personatges. Una autora a la que sens dubte seguiré llegint.