M'agrada moltíssim Margaret Atwood i m'he llegit varies novel·les seues. De Penélope i las doce criadas, per exemple, ja vaig parlar en altre post dedicat a La veu de la sirena de Carme Riera i d'entre totes les novel·les que m'he llegit, Oryx y Crake i L'any del diluvi (altres dues novel·les distòpiques com El cuento de la criada però en aquest cas sobre els perills de l'escalfament global i la manipulació genètica i mediambiental), Ull de gat (sobre com perduren els efectes del bullying infantil en la vida adulta) Alias Grace (biografia ficcionalitzada sobre una assassina canadenca del segle XIX) o la que continua sent de lluny la meua preferida The Blind Assassin, publicada en català com L'assassí cec i a la que voldria dedicar-li un post algun dia, però sense fer cap spoiler perquè és una d'eixes novel·les que paga la pena anar descobrint a poc a poc sense saber massa de l'argument.
En fi, estic divagant i este post em va a quedar llargíssim, el que vull dir és que tot i la quantitat d'obres que m'he llegit d'Atwood encara tenia pendent El cuento de la criada així que arràn la sèrie de televisió de la que tot el món parla (i encara no he vist) m'he decidit finalment a llegir-la i sens dubte està entre les que més m'agraden de l'autora, la preferisc a altres on parla de futurs distòpics, com Oryx y Crake o L'any del diluvi.
El llibre planteja com canviaria la nostra societat si el món acabara dominat per un estat totalitari teocràtic on les dones s'endurien la pijor part.
Són moltes les webs que analitzen l'argument tant de la novel·la com de la sèrie de televisió, així que preferisc parlar de les sensacions que em provocava el llibre mentre el llegia. Últimament he tornat a escoltar la frase "jo no llig novel·les" i no de boca d'algú que no llig mai, sino de determinades persones per a les que només paga la pena llegir assaig i la novel·la és una pèrdua de temps, ni parlem ja de la "ciència-ficció" que estaria encara molts graons per baix del que ells denominen novel·la. Em sembla molt respectable que cadascú lliga el que vullga, però jo pense que si una imatge val més que mil paraules hauriem d'encunyar la dita una novel·la val més que mil assajos i és que la situació que Margaret Atwood planteja a la seua obra de ficció és hipotètica (de moment) a occident, però no a altres llocs del món, pensem per exemple en Afganistan o Iran on dictadures religioses van acabar amb els drets de les dones, dones que podien conduir, anar a la universitat, tindre una feina,... i acabaren recloses a casa. Pots llegir mil i una assajos sobre la qüestió, però difícilment pots entrar en la ment d'una dona i arribar a comprendre el que ha perdut de la manera que entrem a la ment de la protagonista de la novel·la d'Atwood, i sobretot és una advertència sobre amb quina facilitat canvien coses que donavem per obvies, com diu la protagonista:
"Normalmente [...] es lo que se acostumbra a hacer. Puede no parecernos normal ahora, pero después de un tiempo lo será. Se convertirá en algo normal." (El cuento de la criada. Final del Capítol 6)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada