L'única passió noble: converses amb Madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país / Joan Garí

L'única passió noble va ser el I Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló i és un dels millors assajos que he llegit en molt de temps sobre Joan Fuster i la situació social i política del País Valencià.

Joan Garí parteix d'un viatge real que va fer al Perigord, a la torre on Michel de Montaigne va escriure els seus cèlebres Assajos. Allí coneix la quasi centenària madame Mähler-Besse, aleshores propietària de la torre. Tot el llibre esdeve una excusa per explicar-li a aquesta culta francesa qui són els valencians i quins problemes tenen amb el seu país i els seus escriptors.

El llibre reflexiona sobre els últims anys de la vida social i política valenciana, la transició, la Batalla de València, la llengua, la cultura,... d'una manera molt amena. El fet que estiga plantejat com una explicació per a una estrangera hi ajuda molt.

Com no podia ser d'altra manera el llibre dedica bona part de les seus pàgines a Joan Fuster, l'assagista per antonomàsia del País Valencià, i s'hi centra tant en aspectes públics com privats, que jo sàpia és el primer assaig rigorós on es parla amb naturalitat i claredat de l'homosexualitat de Fuster. Pel que respecta a la qüestió m'ha fet il·lusió descobrir que l'autor es sorprén i aplega pràcticament a les mateixes conclusions que jo quan reflexiona sobre l'ús de la paraula "pederasta" com a sinònim d'homosexual en Diccionari per a ociosos. 

El llibre, com ja he dit, és un viatge pel País Valencià de l'últim mig segle i, com es diu a la pàgina 60, "Tot viatge que no motiva una reflexió és perfectament inútil." El viatge a través d'aquestes pàgines mereix la pena.

El libro de Gloria Fuertes: antología de poemas y vida / edición y textos de Jorge de Cascante

Enguany se celebra el centenari del naixement de Gloria Fuertes i si hi ha una autora que s'haja de reivindicar sens dubte és ella.

Com molta gent de la meua generació, que ja hem passat els quaranta, el principal record que tenim de Gloria Fuertes és el de les seus aparicions televisives, bàsicament recitant poesia infantil i les imitacions que d'ella en feien Martes y Trece. 

Però en la Espanya de la postguerra i la dictadura Gloria va ser molt més que tot això: feminista, lesbiana, pacifista, postista,... i una de les millors poetes en espanyol de tot el segle XX.

El libro de Gloria Fuertes és una magnífica edició que mescla centenars de poemes, alguns inèdits, amb fotografies, dibuixos, anècdotes, fragments biogràfics, etc.

Un gran llibre que m'ha redescobert una gran poeta de qui jo tenia una imatge distorsionada per culpa de les imitacions televisives i l'èmfasi que s'ha fet molt de temps en la seua poesia infantil, obviant l'obra més adulta.

Vos deixe un dels moltíssims poemes que m'han impactat: 

Advertencia

Cuando estés recién muerto,

aún con la tibia tibia,

aún con las uñas cortas,

querrás hacer algo

-lo que podías hacer ahora-;

y ya habrán cerrado las tiendas y portales;

y ya será muy tarde para llegar a tiempo

a los que hoy te aman.

No te acabes nunca / María Leach

Tot i que sóc un lector de qualsevol tipus de gènere, assaig, novel·la històrica, ciència-ficció, etc. Solc llegir poca poesia, i m'agrada moltíssim, però massa vegades la poesia és com cercar pepites d'or en un riu, has de moure tones i tones de terra fins trobar alguna cosa de valor. Tinc clar que si una novel·la no m'agrada la deixe i passe a altra, però amb la poesia em costa, perquè sempre pense, bé fins ara no em diu res, però i si el poema que em commou i m'emociona està en la propera pàgina?  Per això sempre acabe tornant a rellegir els mateixos poetes, Vicent Andrés Estelles, Emily Dickinson, Wislawa Szymborska, Stephen Crane,... (eclèctic, ho sé, i tots morts) per això és molt estrany que a la llibreria em cridara l'atenció un llibre de poesia actual. Probablement gran part de la culpa la tinguera la portada i les il·lustracions  de Paula Bonet.

No te acabes nunca recull els poemes que l'autora, María Leach, va escriure després de la sobtada mort del seu home per malaltia, en els que parla tant d'alguns dels últims moments que passaren junts, com de la immensa soledat i el dol que hagué d'afrontar després amb el seu fill acabat de nàixer. Uns poemes sincers i emotius que, fins i tot amb algun toc d'humor, ens apropen al dolor de perdre algú que estimem, però també a la sort d'haver-lo tingut, com diu al poema "Si pudiera escoger":

¿Te conocería?

¿Te hablaría?

¿Te besaría?

[...]

¿Sufriría por ti?

¿Lloraría?

¿Te perdería?

Sí, claro.

Sí, quiero.

Temblor / Rosa Montero

Mentre espere que es publique el tercer llibre sobre les aventures de la detectiu Bruna Husky al Madrid del segle XXII, he recuperat altra de les novel·les de ciència ficció de l'autora Rosa Montero i si ara m'ha agradat pense que d'adolescent aquest llibre l'haguera gaudit molt més, llibres com aquest són els que haurien de ser lectura obligatòria en els instituts i no molts del que es demanen (aquest tema millor el deixe per a altre post).

Tornant a Temblor, estem davant una novel·la d'iniciació. Acompanyem a la protagonista, Agua Viva, des dels onze fins als divuit anys en el seu recorregut físic i espiritual per un món en decadència dominat per una societat religiosa cruel, violenta  i fortament jerarquitzada en la que les dones ostenten el poder i Agua Viva esta destinada a ser sacerdotessa.

Aquest món distòpic, reflexe en molts aspectes de la nostra societat, li permet a l'autora reflexionar sobre qüestions com el poder, la religió, les estructures socials, el feminisme, la política, la maternitat, etc. Convertint així el viatge d'Agua Viva pel seu món en un viatge també interior. Però tot i els temes que es plantetgen es tracta d'una novel·la d'acció en la que les aventures que li ocorren a la protagonista són molt entretingudes i la lectura és molt àgil.

Un dels aspectes que més m'ha agradat de la història és el motiu pel que Agua Viva inicia el viatge per salvar la seua civilització que va extingint-se poc a poc perquè al mateix temps que mor la gent i desapareixen els seus records, també desapareix físicament el món, que va convertint-se en boira. Vaig llegir a una entrevista que a Rosa Montero li se va ocorrer la idea del llibre quan se n'adonà que ja no s'enrecordava de com eren les rajoletes del sòl de sa casa quan era xicoteta. Fins a quin punt els records ens allunyen de la mort? Poden les històries i per extensió la literatura complir aquesta funció?

En fi, un llibre molt recomanable, una història molt entretinguda, però en la que es pot aprofundir molt.

El tiempo entre costuras / María Dueñas

Reconec que quan va començar a posar-se de moda tenia prejudicis contra aquesta novel·la, pensava que seria el típic fulletí amb personatges arquetípics i història trillada, però després de que me la recomanaren diverses persones amb qui solc compartir gustos lectors, i aprofitant que havia de fer un llarg viatge en tren amb moltes hores per davant per a llegir, em vaig decidir a començar-la i m'ha encantat.

                                                   

És una novel·la d'espionatge amb una trama adictiva i prou ben desenvolupada, tot i que l'acció que transcorre a Portugal és la que de vegades costa més de creure, però tot i això l'autora la resol prou bé i evita caure en excesos.

El que més m'ha agradat és que gran part de la trama es desenvolupe al protectorat espanyol de Marroc, una part prou d'esconeguda de la història d'Espanya, fins i tot per a molts espanyols, un lloc que el lector va descobrint al mateix temps que la protagonista principal Sira, nascuda a Madrid, però que al començar la Guerra Civil espanyola queda atrapada al protectorat i es veu envoltada per les intrigues entre espanyols, anglesos i alemanys al llarg de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial.

La novel·la també mescla molt bé els personatges històrics reals amb els ficticis i els escenaris en els que transcorre, diferents ciutats de Marroc, Madrid i Portugal li donen un encant visual que, com no podia ser d'altra manera, va acabar amb adaptació televisiva que ara estic desitjant veure.

El tatuatge dels apàtrides / Josep Palomero

Vaig llegir aquesta novel·la per primera vegada farà uns vint anys, supose que poc després de que guanyara el Premi Ciutat d'Alzira en 1996, i és una de les poque novel·les que feia temps que m'abellia rellegir, així que quan la vaig trobar fa uns mesos per internet, a molt bon preu, en una llibreria de segona mà no ho vaig dubtar. Tot i el risc de rellegir una novel·la de la que tens molt bon record i acabar decebut he de dir que aquest no ha sigut el cas, he gaudit moltíssim amb la lectura.

El llibre és una biografia novel·lada de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria-Toscana, escriptor i intel·lectual que va viatjar per tot el món, i va residir llargues temporades a Mallorca, on va adquirir la finca Son Marroig, entre d'altres possessions i va escriure llibres  com Les Balears descrites en paraules i imatges, Els castells roquers de Mallorca, història i llegendes, Torres i talaies de Mallorca, etc. 

Lluís Salvador va ser nebot d'Elisabet  de Baviera, emperadriu d'Àustria i reina d'Hongria, coneguda popularment com a Sissí, qui també apareix com a personatge a la novel·la.

Tot i que la majoria de personatges i esdeveniments de la novel·la són reals el nexe d'unió de tots ells a la narració és una profecia que una vella gitana li fa a Lluís Salvador en la seua joventut. Ell morirà vell, però serà després de patir sis morts violentes d'éssers estimats. A més, després de la seua pròpia mort el seu món desapareixerà.

Al llarg de la novel·la Sissí i Lluís Salvador recorren el món com apàtrides mentre les sis morts presagiades van succeint-se al seu voltant i la tensió bèlica creix a Europa fins a desembocar en la Primera Guerra Mundial que suposarà la fi de l'imperi austrohongarés.

El millor de la novel·la és l'equilibri entre els fets històrics i la vida íntima dels personatges, però sobretot les descripcions de llocs com Mallorca o València, que a la novel·la també visita, encara que no tinc clar si aquest viatge a València es va produir realment o és una llicència literària. L´ús del llenguatge és l'altre dels grans alicients de la novel·la, els personatges secundàris de classe baixa utilitzen vocabulari i expressions en valencià o mallorquí depenent d'on siguen, el que enriqueix moltíssim el text i el fa  a més molt proper.

Martes con mi viejo profesor / Mitch Albom

Martes con mi viejo profesor és un llibre que vaig tindre en la llista de pendents molt de temps als anys 90 quan es va publicar i es va estrenar la pel·lícula basada en ell, però finalment altres lectures anaren desplaçant-lo, fins que fa unes setmanes en un programa de televisió el tornaren a comentar i finalment em vaig decidir a llegir-lo. 

Narra els fets reals del reencontre entre l'autor, Mitch Albom, i un antic professor seu de la universitat, Morrie Schwartz. A morrie li han diagnosticat una malaltia incurable i professor i ex-alumne es reuneixen tots els dimarts per parlar de temes com la vida, l'amor, la família,... sabent que el temps que li queda a Morrie és molt breu.

L'actitud de Morrie davant la vida i la mort em sembla valenta i admirable, però trobe que Albom és un narrador excessivament sensibler, alguns dels fragments del llibre semblen el guió d'un telefilm de sobretaula. Abans de la publicació del llibre Morrie Schwartz ja va apareixer al programa de televisió Nightline, on va parlar sense embuts amb el periodista Ted Koppel sobre la seua malaltia i la seua propera mort (podeu trobar els vídeos a youtube), m'agraden més aquestes entrevistes que la narració d'Albom.

Tot i el que acabe de dir el llibre té alguns moments molt emotius i que salven el conjunt general, però em queda la sensació de que narrat per altre autor podria haver estat molt millor.