No te acabes nunca / María Leach

Tot i que sóc un lector de qualsevol tipus de gènere, assaig, novel·la històrica, ciència-ficció, etc. Solc llegir poca poesia, i m'agrada moltíssim, però massa vegades la poesia és com cercar pepites d'or en un riu, has de moure tones i tones de terra fins trobar alguna cosa de valor. Tinc clar que si una novel·la no m'agrada la deixe i passe a altra, però amb la poesia em costa, perquè sempre pense, bé fins ara no em diu res, però i si el poema que em commou i m'emociona està en la propera pàgina?  Per això sempre acabe tornant a rellegir els mateixos poetes, Vicent Andrés Estelles, Emily Dickinson, Wislawa Szymborska, Stephen Crane,... (eclèctic, ho sé, i tots morts) per això és molt estrany que a la llibreria em cridara l'atenció un llibre de poesia actual. Probablement gran part de la culpa la tinguera la portada i les il·lustracions  de Paula Bonet.

No te acabes nunca recull els poemes que l'autora, María Leach, va escriure després de la sobtada mort del seu home per malaltia, en els que parla tant d'alguns dels últims moments que passaren junts, com de la immensa soledat i el dol que hagué d'afrontar després amb el seu fill acabat de nàixer. Uns poemes sincers i emotius que, fins i tot amb algun toc d'humor, ens apropen al dolor de perdre algú que estimem, però també a la sort d'haver-lo tingut, com diu al poema "Si pudiera escoger":

¿Te conocería?

¿Te hablaría?

¿Te besaría?

[...]

¿Sufriría por ti?

¿Lloraría?

¿Te perdería?

Sí, claro.

Sí, quiero.

Temblor / Rosa Montero

Mentre espere que es publique el tercer llibre sobre les aventures de la detectiu Bruna Husky al Madrid del segle XXII, he recuperat altra de les novel·les de ciència ficció de l'autora Rosa Montero i si ara m'ha agradat pense que d'adolescent aquest llibre l'haguera gaudit molt més, llibres com aquest són els que haurien de ser lectura obligatòria en els instituts i no molts del que es demanen (aquest tema millor el deixe per a altre post).

Tornant a Temblor, estem davant una novel·la d'iniciació. Acompanyem a la protagonista, Agua Viva, des dels onze fins als divuit anys en el seu recorregut físic i espiritual per un món en decadència dominat per una societat religiosa cruel, violenta  i fortament jerarquitzada en la que les dones ostenten el poder i Agua Viva esta destinada a ser sacerdotessa.

Aquest món distòpic, reflexe en molts aspectes de la nostra societat, li permet a l'autora reflexionar sobre qüestions com el poder, la religió, les estructures socials, el feminisme, la política, la maternitat, etc. Convertint així el viatge d'Agua Viva pel seu món en un viatge també interior. Però tot i els temes que es plantetgen es tracta d'una novel·la d'acció en la que les aventures que li ocorren a la protagonista són molt entretingudes i la lectura és molt àgil.

Un dels aspectes que més m'ha agradat de la història és el motiu pel que Agua Viva inicia el viatge per salvar la seua civilització que va extingint-se poc a poc perquè al mateix temps que mor la gent i desapareixen els seus records, també desapareix físicament el món, que va convertint-se en boira. Vaig llegir a una entrevista que a Rosa Montero li se va ocorrer la idea del llibre quan se n'adonà que ja no s'enrecordava de com eren les rajoletes del sòl de sa casa quan era xicoteta. Fins a quin punt els records ens allunyen de la mort? Poden les històries i per extensió la literatura complir aquesta funció?

En fi, un llibre molt recomanable, una història molt entretinguda, però en la que es pot aprofundir molt.

El tiempo entre costuras / María Dueñas

Reconec que quan va començar a posar-se de moda tenia prejudicis contra aquesta novel·la, pensava que seria el típic fulletí amb personatges arquetípics i història trillada, però després de que me la recomanaren diverses persones amb qui solc compartir gustos lectors, i aprofitant que havia de fer un llarg viatge en tren amb moltes hores per davant per a llegir, em vaig decidir a començar-la i m'ha encantat.

                                                   

És una novel·la d'espionatge amb una trama adictiva i prou ben desenvolupada, tot i que l'acció que transcorre a Portugal és la que de vegades costa més de creure, però tot i això l'autora la resol prou bé i evita caure en excesos.

El que més m'ha agradat és que gran part de la trama es desenvolupe al protectorat espanyol de Marroc, una part prou d'esconeguda de la història d'Espanya, fins i tot per a molts espanyols, un lloc que el lector va descobrint al mateix temps que la protagonista principal Sira, nascuda a Madrid, però que al començar la Guerra Civil espanyola queda atrapada al protectorat i es veu envoltada per les intrigues entre espanyols, anglesos i alemanys al llarg de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial.

La novel·la també mescla molt bé els personatges històrics reals amb els ficticis i els escenaris en els que transcorre, diferents ciutats de Marroc, Madrid i Portugal li donen un encant visual que, com no podia ser d'altra manera, va acabar amb adaptació televisiva que ara estic desitjant veure.

El tatuatge dels apàtrides / Josep Palomero

Vaig llegir aquesta novel·la per primera vegada farà uns vint anys, supose que poc després de que guanyara el Premi Ciutat d'Alzira en 1996, i és una de les poque novel·les que feia temps que m'abellia rellegir, així que quan la vaig trobar fa uns mesos per internet, a molt bon preu, en una llibreria de segona mà no ho vaig dubtar. Tot i el risc de rellegir una novel·la de la que tens molt bon record i acabar decebut he de dir que aquest no ha sigut el cas, he gaudit moltíssim amb la lectura.

El llibre és una biografia novel·lada de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria-Toscana, escriptor i intel·lectual que va viatjar per tot el món, i va residir llargues temporades a Mallorca, on va adquirir la finca Son Marroig, entre d'altres possessions i va escriure llibres  com Les Balears descrites en paraules i imatges, Els castells roquers de Mallorca, història i llegendes, Torres i talaies de Mallorca, etc. 

Lluís Salvador va ser nebot d'Elisabet  de Baviera, emperadriu d'Àustria i reina d'Hongria, coneguda popularment com a Sissí, qui també apareix com a personatge a la novel·la.

Tot i que la majoria de personatges i esdeveniments de la novel·la són reals el nexe d'unió de tots ells a la narració és una profecia que una vella gitana li fa a Lluís Salvador en la seua joventut. Ell morirà vell, però serà després de patir sis morts violentes d'éssers estimats. A més, després de la seua pròpia mort el seu món desapareixerà.

Al llarg de la novel·la Sissí i Lluís Salvador recorren el món com apàtrides mentre les sis morts presagiades van succeint-se al seu voltant i la tensió bèlica creix a Europa fins a desembocar en la Primera Guerra Mundial que suposarà la fi de l'imperi austrohongarés.

El millor de la novel·la és l'equilibri entre els fets històrics i la vida íntima dels personatges, però sobretot les descripcions de llocs com Mallorca o València, que a la novel·la també visita, encara que no tinc clar si aquest viatge a València es va produir realment o és una llicència literària. L´ús del llenguatge és l'altre dels grans alicients de la novel·la, els personatges secundàris de classe baixa utilitzen vocabulari i expressions en valencià o mallorquí depenent d'on siguen, el que enriqueix moltíssim el text i el fa  a més molt proper.

Martes con mi viejo profesor / Mitch Albom

Martes con mi viejo profesor és un llibre que vaig tindre en la llista de pendents molt de temps als anys 90 quan es va publicar i es va estrenar la pel·lícula basada en ell, però finalment altres lectures anaren desplaçant-lo, fins que fa unes setmanes en un programa de televisió el tornaren a comentar i finalment em vaig decidir a llegir-lo. 

Narra els fets reals del reencontre entre l'autor, Mitch Albom, i un antic professor seu de la universitat, Morrie Schwartz. A morrie li han diagnosticat una malaltia incurable i professor i ex-alumne es reuneixen tots els dimarts per parlar de temes com la vida, l'amor, la família,... sabent que el temps que li queda a Morrie és molt breu.

L'actitud de Morrie davant la vida i la mort em sembla valenta i admirable, però trobe que Albom és un narrador excessivament sensibler, alguns dels fragments del llibre semblen el guió d'un telefilm de sobretaula. Abans de la publicació del llibre Morrie Schwartz ja va apareixer al programa de televisió Nightline, on va parlar sense embuts amb el periodista Ted Koppel sobre la seua malaltia i la seua propera mort (podeu trobar els vídeos a youtube), m'agraden més aquestes entrevistes que la narració d'Albom.

Tot i el que acabe de dir el llibre té alguns moments molt emotius i que salven el conjunt general, però em queda la sensació de que narrat per altre autor podria haver estat molt millor.

La magia del orden / Marie Kondo

Quan entre en una llibreria hi han determinats llibres que per molt que siguen la sensació del moment i ocupen llocs privilegiats als expositors sempre pense: aquest, definitivament, no és per a mi. Això és el que em va passar amb el llibre La magia del orden de la japonesa Marie Kondo. On explica el seu mètode Konmari que descriu els passos i tècniques que has de seguir per ordenar ta casa de manera que aquest nou ordre et porte la felicitat. És a dir, ordenant ta casa ordenes el que no funciona a la teua vida.

Què és el que em va despertar la curiositat i va fer que superara els meus prejudicis contra aquest llibre que barreja ordre i autoajuda? 

Concretament va ser al post Archivística y felicidad del blog de l'ESAGED, l'Escola Superior d'Arxivística i Gestió de Documents de la Universitat Autònoma de Barcelona, on l'autor estableix una relació entre els punts clau del mètode Konmari i els principis de l'arxivística.

Com a arxiver que sóc, llegir un llibre que mescla l'organització de la llar i l'autoajuda amb criteris arxivístics m'ha resultat fascinant.

Bàsicament el mètode consisteix en ordenar per categories (com si foren tipologies documentals): roba, llibres, fotografies, etc. independentment del lloc on estiguen guardats i no ordenar per habitacions, com habitualment es fa.

Recomana començar amb la roba, després els llibres, els papers, els objectes diversos i per acabar tot allò que té valor sentimental i és per tant més difícil de decidir si tirar o no.

Per exemple, quan comences amb la roba primer s'ha de tirar tota la que no vullgues abans de posar-te a guardar i organitzar la que realment t'agrada i has decidit conservar. O siga, s'expurga amb la finalitat de conservar i no de tirar (un dels principis bàsics de l'arxivística).

Curiosament tot i que el seu mètode té tant en comú amb els principis arxivístics és a la categoria "papers" a la que Marie Kondo li dóna menys importància dins la seua classificació. Literalment diu: "Mi principio básico para archivar papeles es tirarlos todos". Tots els que no entren en una d'aquestes tres categories: "en ús", "necessari per un període limitat" o "de conservació permanent" recomana tirar-los. I a més a més, dins d'aquestes tres categories aconsella no fer subdivisions ni organitzar-los de cap manera. 

No puc estar menys d'acord amb aquest punt, en el que ella anomena "papers" s'inclouen molts tipus de documents que la societat actual ens demanda per a la nostra vida diaria, títols, rebuts, escriptures,... molts d'ells de conservació permanent o que anem a necessitar llargs períodes de temps i per tant hauríem de tindre classificats i organitzats.

A pesar de no estar d'acord amb alguns dels consell que dóna, com l'anterior sobre els "papers", trobe que molts altres són bastant útils i m'agrada la manera tan zen que té a l'hora d'escriure, parlant de la roba i els objectes de la llar com si foren essers vius.

En resum, després de deixar de banda els meus prejudicis m'he trobat amb un llibre curiós i alguns consells per ordenar la llar pense dur-los a la pràctica.

Todo esto te daré / Dolores Redondo

Feia anys que no em llegia un Premi Planeta, si no recorde mal des de que Rosa Regàs el va guanyar amb La canción de Dorotea, però enguany tenia moltes ganes de llegir tant a la guanyadora, Dolores Redondo amb Todo esto te daré com al finalista Marcos Chicot amb El asesinato de Sócrates.

De moment he començat amb la guanyadora i Todo esto te daré confirma que Dolores Redondo és la gran renovadora de la novel·la negra espanyola, vaig devorar els seus tres llibres anteriors, El guardián invisible, El legado en los huesos i Ofrenda a la tormenta, que conformen la Trilogía de Baztán. El més destacable d'aquesta trilogia, a més d'una trama trepidant i uns personatges captivadors és que als tres llibres tenen molta importància elements i personatges del folklore basc, aquestos elements li donen el tret diferencial que l'allunya d'altres llibres del mateix gènere, tant espanyols com estrangers.

Tornant al Premi planeta, la contracoberta del llibre ens conta que l'acció de Todo esto te daré es situa a la Ribeira Sacra de Galícia on Manuel, un famós escriptor, ha d'investigar la mort en estranyes circumstàncies del seu home, Álvaro, membre d'una poderosa família gallega, i ho fa amb l'ajuda d'un guardia civil retirat, Nogueira i Lucas, un capellà amic de la infantesa d'Álvaro.

Reconec que si el llibre no haguera sigut de Dolores Redondo una trama així m'haguera fet pensar-me dues vegades si llegir-me'l o no. En mans d'altre escriptor amb menys solvència un argument i uns personatges així podrien haver caigut en excesos de tot tipus, des del folletí fins a la paròdia, però Dolores aconsegueix que el que domine per damunt de tot el llibre siga la intriga policíaca i la resolució de la mort d'Álvaro, aconseguint que l'homosexualitat dels personatges principals no siga el tema central del llibre i que la relació entre personatges tan diferents, i a la vegada tan arquetípics, de la societat espanyola siga creïble i natural.

En resum, amb aquest llibre Dolores Redondo confirma que a la novel·la negra actual combina com ningú els elements més típics amb els més innovadors i domina tant el desenvolupament de la trama com la creació de potents personatges. Una autora a la que sens dubte seguiré llegint.