Diccionari per a ociosos / Joan Fuster

Encara em queden molts llibres pendents de Fuster, però m'abellia rellegir-lo, perquè com va dir en un dels seus aforismes "Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir", així que em pose seriós i torne a la lectura de Diccionari per a ociosos, que vaig llegir per primera vegada a l'institut, ja fa molts uns quants anys. 

Més de 50 anys després de la seua publicació continua estant plenament vigent, això era d'esperar amb textos on l'autor parteix d'una lectura o d'una anècdota personal per fer una reflexió mordaç i divertida sobre algun aspecte cultural, social o polític, així com en els textos més curts que funcionen com a aforismes. 

SILENCI: "Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir". 

Però el que més crida l'atenció del llibre és com alguns textos han crescut amb el temps. Per exemple ÈTICA, on llegir frases com "la menor fallida del progrés ens abocaria a un regrés fulminant", tenint en compte l'actual situació política i econòmica mundial, obren el text a noves interpretacions i adquireix plena vigència.

Encara que gaudeisc dels textos fusterians i pense que la gran majoria de les seues reflexions estan de plena actualitat, he de reconeixer que Fuster, com a home del seu temps, cau de vegades en els prejudicis dels seus contemporanis. Com a lector del segle XXI em xoca molt les dues vegades que al llarg de l'entrada dedicada a SEXE utilitza "homosexualitat" i "pederàstia" com a sinònims, així que al menys en aquest aspecte sí que trobe que el text ha envellit malament. No obstant això, tinc la convicció de que Fuster és un autor que cal (re)llegir i recomanar, tot i el perill que com ell mateix afirma: "Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu".

[Actualització: Mesos després d'escriure aquesta entrada he trobat una reflexió semblant a la meua al llibre de Joan Garí L'unica passió noble: converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país]

Historia de las abejas / Maja Lunde

Començar l'any amb una bona lectura és sens dubte la millor manera de començar-lo. Vaig trobar per casualitat una ressenya del llibre en una d'eixes revistes que regalen als diaris els caps de setmana i que jo no solc llegir mai, parlava de Historia de las abejas, de la noruega Maja Lunde.

Em va cridar l'atenció per la seua estructura, tres històries completament independents, la de William, a l'Anglaterra de 1852, la de George als Estats Units en 2007 i la de Tao a la Xina de 2098, cadascuna narrada en primera persona pel seu corresponent protagonista i unides per la relació de l'home amb les abelles. La de 1852 al començament de l'apicultura, la de 2007 amb l'inici de la mort en massa de les abelles i en 2098 el possible futur que li espera al món sense aquestos insectes, ja que Tao es dedica a la polinització manual (tranquils no vos he fet cap spoiler, tot açò està a la contraportada del llibre i a la primera pàgina).

Reconec que tinc debilitat per aquest tipus d'històries, ja que m'encanta David Mitchell, qui en llibres com Ghostwritten o l'Atles dels núvols, combina gèneres i trames argumentals situades en diferents èpoques i països per acabar unint-les i dotant l'aparent caos temàtic i argumental d'una gran coherència.

Maja Lunde no arriba a l'extrem de complexitat argumental i de multiplicitat de punts de vista de les obres de Mitchell, però sí que agafa tres històries que es mouen entre la novel·la històrica, William en 1852, la novel·la realista actual, George en 2007 i la ficció científica de com pot ser Xina, i per extensió el món, en 2098 i aconsegueix donar-li al llibre coherència i unitat.

Per a mi el millor del llibre és com des de la senzillesa de les propies històries, i la manera de narrar-les, Lunde tracta temes complexos, com l'ecologia, el medi ambient, l'evolució de la ciència o les relacions familiars (tots tres protagonistes tenen complicades relacions amb els seus fills).

En resum, una lectura molt recomanable i una autora a qui seguir-li la pista, ja que aquest és el primer llibre per a adults d'aquesta guionista i escriptora de literatura infantil.

La veu de la sirena / Carme Riera

La veu de la sirena és la reinterpretació de la coneguda història de la sireneta de Hans Christian Andersen per Carme Riera.

Editada en 2015 dins la col·lecció El Balancí, d'Edicions 62, inclou el conte original de Hans Christian Andersen, La donzelleta de la mar, en versió de Josep Carner i a més va il·lustrat per Helena Pérez García.

La història que ens conta Riera és exactament la mateixa de Hans Christian Andersen. No canvia cap dels personatges ni esdeveniments principals, però amb una diferència bàsica, li dóna veu a la sirena, que com recordareu a canvi d'obtindre les cames ha de sacrificar la seua llengua. La història està narrada en primera persona des del punt de vista de la sirena.

Així que poc més puc afegir, ja que la història, bé per la literatura, però sobretot pel cinema, és ben coneguda per tots. És en la visió que té Riera d'aquesta història d'amor on radica el seu interés i la seua originalitat, i ací no vull fer-vos cap spoiler.

Només em queda lamentar que sembla que aquest llibre s'ha quedat en el primer (i únic) intent d'una editorial espanyola d'imitar el Cannongate Myth Series un projecte de l'editorial escocesa Cannongate que encarrega a autors actuals que reescriguen i reinterpreten mites de la història de la literatura, i que amb quasi una vintena de llibres publicats en té alguns remarcables i força originals.

Un dels meus preferits és The Penelopiad, traduït ací com Penélope i las doce criadas, de l'escriptora canadenca Margaret Atwood. Ací és Penèlope la que ens dóna la seua versió dels esdeveniments narrats a l'Odissea i (com ja he dit abans no m'agrada fer spoilers) en un llibre certament molt breu comparat amb l'obra original, ens capgira la idil·lica versió de dona fidel i matrimoni feliç que sempre hem escoltat i introdueix un nou i potent punt de vista.

En fi, que si els mites han perdurat és perquè les seues lectures evolucionen amb el pas del temps i s'obrin a noves interpretacions i aquestos dos llibres que us he comentat en són molt bons exemples i sens dubte vos els recomane.

A Slight Trick of the Mind (Mr Holmes) / Mitch Cullin

A Slight Trick of the Mind és el títol amb el que originàriament es va publicar aquesta novel·la de Mitch Cullin en 2005, però que en moltes edicions posteriors, tant en anglès com en altres llengües, s’ha publicat simplement com Mr Holmes, que és el títol amb que es va estrenar en 2015 l’adaptació cinematogràfica.

La novel·la transcorre en 1947 i ens mostra un Sherlock Holmes de 93 anys retirat a una granja de Sussex. Tot i que és una novel·la curta, unes 250 pàgines, l’autor manté tres fils argumentals que van entrellaçant-se.

En el primer s’endinsa en la vida del nonagenari Holmes a la granja de Sussex, on es dedica a cuidar de les seus abelles en companyia d’una governanta, Mrs Munro, viuda d’un soldat de la Segona Guerra Mundial i del petit fill d’aquesta, Roger. Al segon se’ns conta el viatge que Holmes acaba de fer al Japó de postguerra on ha conegut el misteriós Umezaki, qui li ha demanat ajuda sobre una qüestió del passat que els afecta a tots dos. I el tercer argument té a veure amb l’últim cas del que Holmes es va ocupar abans de retirar-se i que ara intenta recordar i reescriure, ja que no està d’acord amb la versió que d’aquest cas va contar el doctor Watson. Aquesta tercera història es presenta de manera totalment independent, fins i tot a l’edició que jo he llegit, té una tipografia diferent a la de les altres històries i anem descobrint-la conforme l’escriu Holmes o quan el xicotet Roger la llig d’amagat a l’estudi.

Si algú s’apropa a aquest llibre amb la intenció de gaudir d’una bona història policíaca, de retrobar-se amb una revisitació de les històries d'Arthur Conan Doyle possiblement es decebrà. Aquest Sherlock Holmes de 93 anys, amb algunes pèrdues de memòria, ja no té les forces ni l’agilitat mental per fer-se càrrec de cap investigació, és el moment de fer balanç vital, de recordar, de plantejar-se si los coses no podrien, si no haurien, d’haver sigut d’altra manera. La nostàlgia, el pas del temps, les oportunitats perdudes,... són els temes que predominen sobre la vesant policíaca.

A mi, tot i que en principi pensava que anava a llegir una novel·la policíaca, m'ha agradat i m'ha sorprès prou, la meua recomanació és deixar-se dur per la lectura sense prejudicis ni idees preconcebudes. Per cert, la versió cinematogràfica em va semblar molt bona, tot i tindre algun que altre canvi molt substancial respecte al llibre.

The Last Man (El último hombre) / Mary Shelley

Per a la majoria de lectors Mary Shelley (1797-1851) és coneguda bàsicament per la novel·la Frankenstein, o per ser la dona del poeta Percy Bysshe Shelley, però en realitat va ser una escriptora molt prolífica i reconeguda al seu temps.

The Last Man (El último hombre en castellà, no he localitzat cap traducció al català) és una novel·la de ciència ficció post-apocalíptica escrita en 1826. Encara que per a un lector del segle XXI possiblement no funcione massa com a novel·la de ciència ficció perquè tota la novel·la és en realitat una excusa per exposar els ideals socials i polítics del moviment romàntic format, entre d'altres, pel propi matrimoni Shelley, Lord Byron o John Keats.

Els esdeveniments transcorren, més o menys, entre els anys 2073 i 2100 i encara que la novel·la està dividida en tres volums hi han dos grans blocs temàtics que hi predominen; un seria la presentació dels personatges i el sistema sociopolític en el que viuen. Anglaterra ha passat de ser una monarquia a una república i molts dels personatges mostren les idees que defensaven els romàntics i fins i tot coincideixen en alguns trets biogràfics, per exemple el personatge de Lord Raymon, com Byron, mor lluïtant per la independència de Grècia. Posteriorment la novel·la canvia de tema i mostra l'enfonsament d'aquesta societat quasi utòpica per culpa d'una epidèmia de nivell mundial.

Com he dit abans la novel·la no funciona per a un lector del segle XXI perquè encara que els esdeveniments transcorren a finals del nostre segle la societat que descriu és, en tots els aspectes, la del segle XIX. La vestimenta, el transport, les relacions entre hòmens i dones, etc. són les que la pròpia Shelley coneix de primera mà, l'única concessió mínima que trobem a un avanç tecnològic és quan en un parell d'ocasions els personatges utilitzen globus quan han de fer viatges molt llargs.

Es evident que a l'autora no l'interessa fer ciència ficció en el sentit que l'entenem en l'actualitat, sino més bé política ficció, vol explicar els seus ideals socials i polítics, per a la qual cosa pense que haguera estat millor no intentar situar-la cronològicament. Qüestions com aquesta, a més del seu llenguatge, són les que han fet que The Last Man haja envellit pitjor que Frankenstein i no resulte tan atractiva al lector actual, tot i això, la novel·la resulta interessant com a compendi del pensament polític romàntic, però per al lector que busque ciència ficció post-apolcalíptica li resultarà massa densa i amb poca acció, tot i tindre algun que altre encert en aquest gènere, com quan descriu el fanatisme religiós que sorgeix entre un dels grups de supervivents de la plaga. Això sí, no deixa de ser un llibre que malauradament ha envellit prou mal i sens dubte Frankenstein continua sent un dels meus llibres preferits i el que, a diferència d'aquest, sí que recomanaria a qualsevol lector.

Sueño del Fevre / George R. R. Martin

Hui en dia parlar de George R. R. Martin és parlar de la sèrie de novel·les Cançó de gel i de foc, o com és més coneguda gràcies a la sèrie de televisió Joc de Trons, que és en realitat el títol de la primera de les novel·les que formen la saga.

Però George R. R. Martin és també autor de nombroses novel·les i històries curtes de fantasia i ciència ficció, com Sueño del Fevre, una novel·la de vampirs ambientada en els vapors que naveguen pel riu Mississippi en 1857.

Vaig descobrir el Sueño del Fevre gràcies a un article que parlava de llibres que, inexplicablement, no tenien encara adaptació cinematogràfica. I no puc estar més d'acord, ja que el llibre reuneix totes les qualitats per arribar a ser una gran pel·lícula. A més de la tirada de tindre darrere a l'autor de Joc de Trons amb una temàtica que mai passa de moda, com la dels vampirs, hi trobem elements i situacions força cinematogràfics, ja que el llibre descriu l'ambient decadent de les plantacions del sud dels Estats Units de l'època anterior a la guerra de Secessió i la importància comercial que va tindre el riu Mississippi i totes les ciutats dels voltants que vivien del comerç i el trasllat de passatgers, recordem que estem abans de l'expansió del ferrocarril com a principal mitjà de transport. És l'esplendor dels vaixells a vapor, amb les dificultats per a la seua construcció, les carreres que s'organitzaven entre ells, els perills dels barris portuaris, etc. Sense oblidar els relats del passat d'alguns dels vampirs que ens traslladen també a altres períodes i païssos. Un llibre força visual que sí que ha tingut ja adaptació en còmic.

Sueño del Fevre és el nom del vapor protagonista de la història, tan protagonista com qualsevol dels humans o vampirs que naveguen amb ell; i a més de les històries del riu i els vaixells, George R. R. Martin ens conta les dels vampirs, que entronquen amb les històries clàssiques de vampirisme, però introduint elements propis i originals.

A bord del Sueño del Fevre el bé lluita contra el mal. Però, on està la frontera entre el bé i el mal? Perquè, si està mal que els vampirs tracten els humans com a bestiar, perquè és menys censurable que un esser humà puga comprar-ne altre com a esclau?

En resum, un petit descobriment força recomanable. Vos deixe amb un fragment que marca el to de la història:

"Al ponerse el sol, las aguas enfangadas adquirieron un tono rojizo, un tono que se hizo más y más intenso y oscuro hasta que el Sueño del Fevre pareció avanzar sobre un río de sangre. Luego el sol se ocultó trás los árboles y las nubes y, poco a poco, la sangre fue oscureciéndose, hasta tomar el color marrón de la sangre seca, y al fin llegó al negro, negro de muerto, negro de sepultura." (Sueño del Fevre. Capítol 9)

El Fémur de Eva / Fani Grande

El Fémur de Eva és una recopilació d'alguns dels posts que al blog del mateix títol ha anat publicant els darrers anys Fani Grande, qui s'autodefineix com a presentadora de televisió, guionista, bloguera i addicta a la lectura.

Amb un post setmanal, cada divendres Fani ha reflexionat sobre l'actualitat política, l'ERO de Canal 9, la literatura, els drets humans, el (des)amor, la societat espanyola en general i la valenciana en particular, etc. Aconseguint amb ironia, agudesa i una veu pròpia, que milers de lectors llegiren els seus post i en convertiren alguns d'ells, via Twitter, en trending topic gràcies a hashtags com #GrápateElHígado, o #MeTocaLaFiga.

En Molts dels posts Fani aconsegueix trobar paral·lelismes entre situacions de l'actualitat política o de la vida quotidiana amb altres que, en principi, no tenen absolutament res a veure com en el Elogio del puerro (y del desamor) o quan compara la intervenció de Rajoy en el debat sobre l'estat de la nació de 2014 amb una escena de Las chicas de oro en Debate sobre el pesado de la nación (La famosa sèrie de televisió dels 80 Las chicas de oro, acaba convertint-se per al Fémur en un lloc mític, amb Sant Olaf i la filosofia de Rose Nylund com a màxims exponents, que inspira molts dels posts).

El perill de llibres com aquest està en que la seua vinculació amb la realitat més immediata faça que queden ràpidament desfasats i oblidats, però personalment crec que no serà el cas del llibre de Fani, a més d'haver aconseguit crear un món propi que interessa per ell mateix, cada dia va cobrant més importància la "Història de la vida quotidiana" que com ens conta la Wikipedia "La història de la vida quotidiana, o la història de la vida privada és un gènere historiogràfic de sorgiment recent que procura centrar-se en la forma de vida dels individus, més enllà dels grans esdeveniments, que habitualment són els que es presenten en la historiografia convencional. Intenta superar, doncs, la insistència en les fonts documentals de caràcter oficial."

Quan en el futur la HISTÒRIA intente explicar l'actual crisi econòmica, les retallades, la pèrdua de llibertats, la corrupció generalitzada de la vida política, etc. I la gent es pregunte, com era el dia a dia dels milions de persones que ens havíem d'enfrontar a aquestos macro problemes, hauran de buscar la resposta en llibres com el de Fani.

Això sí, sempre tenint en compte que en el futur no es produïsca l'extinció dels polumbis i per tant desaparega tot vestigi d'intel·ligència de la raça humana. #ApadrinaUnPolumbi, #PrayForPolumbis.