A Slight Trick of the Mind (Mr Holmes) / Mitch Cullin

A Slight Trick of the Mind és el títol amb el que originàriament es va publicar aquesta novel·la de Mitch Cullin en 2005, però que en moltes edicions posteriors, tant en anglès com en altres llengües, s’ha publicat simplement com Mr Holmes, que és el títol amb que es va estrenar en 2015 l’adaptació cinematogràfica.

La novel·la transcorre en 1947 i ens mostra un Sherlock Holmes de 93 anys retirat a una granja de Sussex. Tot i que és una novel·la curta, unes 250 pàgines, l’autor manté tres fils argumentals que van entrellaçant-se.

En el primer s’endinsa en la vida del nonagenari Holmes a la granja de Sussex, on es dedica a cuidar de les seus abelles en companyia d’una governanta, Mrs Munro, viuda d’un soldat de la Segona Guerra Mundial i del petit fill d’aquesta, Roger. Al segon se’ns conta el viatge que Holmes acaba de fer al Japó de postguerra on ha conegut el misteriós Umezaki, qui li ha demanat ajuda sobre una qüestió del passat que els afecta a tots dos. I el tercer argument té a veure amb l’últim cas del que Holmes es va ocupar abans de retirar-se i que ara intenta recordar i reescriure, ja que no està d’acord amb la versió que d’aquest cas va contar el doctor Watson. Aquesta tercera història es presenta de manera totalment independent, fins i tot a l’edició que jo he llegit, té una tipografia diferent a la de les altres històries i anem descobrint-la conforme l’escriu Holmes o quan el xicotet Roger la llig d’amagat a l’estudi.

Si algú s’apropa a aquest llibre amb la intenció de gaudir d’una bona història policíaca, de retrobar-se amb una revisitació de les històries d'Arthur Conan Doyle possiblement es decebrà. Aquest Sherlock Holmes de 93 anys, amb algunes pèrdues de memòria, ja no té les forces ni l’agilitat mental per fer-se càrrec de cap investigació, és el moment de fer balanç vital, de recordar, de plantejar-se si los coses no podrien, si no haurien, d’haver sigut d’altra manera. La nostàlgia, el pas del temps, les oportunitats perdudes,... són els temes que predominen sobre la vesant policíaca.

A mi, tot i que en principi pensava que anava a llegir una novel·la policíaca, m'ha agradat i m'ha sorprès prou, la meua recomanació és deixar-se dur per la lectura sense prejudicis ni idees preconcebudes. Per cert, la versió cinematogràfica em va semblar molt bona, tot i tindre algun que altre canvi molt substancial respecte al llibre.

The Last Man (El último hombre) / Mary Shelley

Per a la majoria de lectors Mary Shelley (1797-1851) és coneguda bàsicament per la novel·la Frankenstein, o per ser la dona del poeta Percy Bysshe Shelley, però en realitat va ser una escriptora molt prolífica i reconeguda al seu temps.

The Last Man (El último hombre en castellà, no he localitzat cap traducció al català) és una novel·la de ciència ficció post-apocalíptica escrita en 1826. Encara que per a un lector del segle XXI possiblement no funcione massa com a novel·la de ciència ficció perquè tota la novel·la és en realitat una excusa per exposar els ideals socials i polítics del moviment romàntic format, entre d'altres, pel propi matrimoni Shelley, Lord Byron o John Keats.

Els esdeveniments transcorren, més o menys, entre els anys 2073 i 2100 i encara que la novel·la està dividida en tres volums hi han dos grans blocs temàtics que hi predominen; un seria la presentació dels personatges i el sistema sociopolític en el que viuen. Anglaterra ha passat de ser una monarquia a una república i molts dels personatges mostren les idees que defensaven els romàntics i fins i tot coincideixen en alguns trets biogràfics, per exemple el personatge de Lord Raymon, com Byron, mor lluïtant per la independència de Grècia. Posteriorment la novel·la canvia de tema i mostra l'enfonsament d'aquesta societat quasi utòpica per culpa d'una epidèmia de nivell mundial.

Com he dit abans la novel·la no funciona per a un lector del segle XXI perquè encara que els esdeveniments transcorren a finals del nostre segle la societat que descriu és, en tots els aspectes, la del segle XIX. La vestimenta, el transport, les relacions entre hòmens i dones, etc. són les que la pròpia Shelley coneix de primera mà, l'única concessió mínima que trobem a un avanç tecnològic és quan en un parell d'ocasions els personatges utilitzen globus quan han de fer viatges molt llargs.

Es evident que a l'autora no l'interessa fer ciència ficció en el sentit que l'entenem en l'actualitat, sino més bé política ficció, vol explicar els seus ideals socials i polítics, per a la qual cosa pense que haguera estat millor no intentar situar-la cronològicament. Qüestions com aquesta, a més del seu llenguatge, són les que han fet que The Last Man haja envellit pitjor que Frankenstein i no resulte tan atractiva al lector actual, tot i això, la novel·la resulta interessant com a compendi del pensament polític romàntic, però per al lector que busque ciència ficció post-apolcalíptica li resultarà massa densa i amb poca acció, tot i tindre algun que altre encert en aquest gènere, com quan descriu el fanatisme religiós que sorgeix entre un dels grups de supervivents de la plaga. Això sí, no deixa de ser un llibre que malauradament ha envellit prou mal i sens dubte Frankenstein continua sent un dels meus llibres preferits i el que, a diferència d'aquest, sí que recomanaria a qualsevol lector.

Sueño del Fevre / George R. R. Martin

Hui en dia parlar de George R. R. Martin és parlar de la sèrie de novel·les Cançó de gel i de foc, o com és més coneguda gràcies a la sèrie de televisió Joc de Trons, que és en realitat el títol de la primera de les novel·les que formen la saga.

Però George R. R. Martin és també autor de nombroses novel·les i històries curtes de fantasia i ciència ficció, com Sueño del Fevre, una novel·la de vampirs ambientada en els vapors que naveguen pel riu Mississippi en 1857.

Vaig descobrir el Sueño del Fevre gràcies a un article que parlava de llibres que, inexplicablement, no tenien encara adaptació cinematogràfica. I no puc estar més d'acord, ja que el llibre reuneix totes les qualitats per arribar a ser una gran pel·lícula. A més de la tirada de tindre darrere a l'autor de Joc de Trons amb una temàtica que mai passa de moda, com la dels vampirs, hi trobem elements i situacions força cinematogràfics, ja que el llibre descriu l'ambient decadent de les plantacions del sud dels Estats Units de l'època anterior a la guerra de Secessió i la importància comercial que va tindre el riu Mississippi i totes les ciutats dels voltants que vivien del comerç i el trasllat de passatgers, recordem que estem abans de l'expansió del ferrocarril com a principal mitjà de transport. És l'esplendor dels vaixells a vapor, amb les dificultats per a la seua construcció, les carreres que s'organitzaven entre ells, els perills dels barris portuaris, etc. Sense oblidar els relats del passat d'alguns dels vampirs que ens traslladen també a altres períodes i païssos. Un llibre força visual que sí que ha tingut ja adaptació en còmic.

Sueño del Fevre és el nom del vapor protagonista de la història, tan protagonista com qualsevol dels humans o vampirs que naveguen amb ell; i a més de les històries del riu i els vaixells, George R. R. Martin ens conta les dels vampirs, que entronquen amb les històries clàssiques de vampirisme, però introduint elements propis i originals.

A bord del Sueño del Fevre el bé lluita contra el mal. Però, on està la frontera entre el bé i el mal? Perquè, si està mal que els vampirs tracten els humans com a bestiar, perquè és menys censurable que un esser humà puga comprar-ne altre com a esclau?

En resum, un petit descobriment força recomanable. Vos deixe amb un fragment que marca el to de la història:

"Al ponerse el sol, las aguas enfangadas adquirieron un tono rojizo, un tono que se hizo más y más intenso y oscuro hasta que el Sueño del Fevre pareció avanzar sobre un río de sangre. Luego el sol se ocultó trás los árboles y las nubes y, poco a poco, la sangre fue oscureciéndose, hasta tomar el color marrón de la sangre seca, y al fin llegó al negro, negro de muerto, negro de sepultura." (Sueño del Fevre. Capítol 9)

El Fémur de Eva / Fani Grande

El Fémur de Eva és una recopilació d'alguns dels posts que al blog del mateix títol ha anat publicant els darrers anys Fani Grande, qui s'autodefineix com a presentadora de televisió, guionista, bloguera i addicta a la lectura.

Amb un post setmanal, cada divendres Fani ha reflexionat sobre l'actualitat política, l'ERO de Canal 9, la literatura, els drets humans, el (des)amor, la societat espanyola en general i la valenciana en particular, etc. Aconseguint amb ironia, agudesa i una veu pròpia, que milers de lectors llegiren els seus post i en convertiren alguns d'ells, via Twitter, en trending topic gràcies a hashtags com #GrápateElHígado, o #MeTocaLaFiga.

En Molts dels posts Fani aconsegueix trobar paral·lelismes entre situacions de l'actualitat política o de la vida quotidiana amb altres que, en principi, no tenen absolutament res a veure com en el Elogio del puerro (y del desamor) o quan compara la intervenció de Rajoy en el debat sobre l'estat de la nació de 2014 amb una escena de Las chicas de oro en Debate sobre el pesado de la nación (La famosa sèrie de televisió dels 80 Las chicas de oro, acaba convertint-se per al Fémur en un lloc mític, amb Sant Olaf i la filosofia de Rose Nylund com a màxims exponents, que inspira molts dels posts).

El perill de llibres com aquest està en que la seua vinculació amb la realitat més immediata faça que queden ràpidament desfasats i oblidats, però personalment crec que no serà el cas del llibre de Fani, a més d'haver aconseguit crear un món propi que interessa per ell mateix, cada dia va cobrant més importància la "Història de la vida quotidiana" que com ens conta la Wikipedia "La història de la vida quotidiana, o la història de la vida privada és un gènere historiogràfic de sorgiment recent que procura centrar-se en la forma de vida dels individus, més enllà dels grans esdeveniments, que habitualment són els que es presenten en la historiografia convencional. Intenta superar, doncs, la insistència en les fonts documentals de caràcter oficial."

Quan en el futur la HISTÒRIA intente explicar l'actual crisi econòmica, les retallades, la pèrdua de llibertats, la corrupció generalitzada de la vida política, etc. I la gent es pregunte, com era el dia a dia dels milions de persones que ens havíem d'enfrontar a aquestos macro problemes, hauran de buscar la resposta en llibres com el de Fani.

Això sí, sempre tenint en compte que en el futur no es produïsca l'extinció dels polumbis i per tant desaparega tot vestigi d'intel·ligència de la raça humana. #ApadrinaUnPolumbi, #PrayForPolumbis.

Guerra Mundial Z: una historia oral de la guerra zombi / Max Brooks

Guerra Mundial Z: una historia oral de la guerra zombi, de Max Brooks, no és un llibre més de zombis dels que tan de moda estan últimament, està narrat com si es tractara de l'informe real d'un observador de Nacions Unides, que viatja per tot el món recollint els testimonis dels supervivents de la Guerra Mundial que va enfrontar la raça humana contra els zombis i que quasi la va portar a l'extinció. Va ser una "Guerra Total", una "Guerra contra el Terror",...

El millor del llibre, el que fa que trenque les barreres de "llibre de zombis" són les càrregues de profunditat que conté contra la societat actual, la manera en que entrevistador i entrevistats analitzen com es va dur a terme la guerra, les primeres reaccions d'alguns dels països, dels polítics i dels mitjans de comunicació,... fan que siga possible trobar similituds entre les crítiques a com es va gestionar aquesta Guerra Zombi i altres guerres més reals i properes.

No obstant això hi ha un aspecte del llibre que en la meua opinió trenca per complet aquest afany de realitat. Si l'autor pretén fer un mosaic d'aquesta Guerra Mundial mitjançant entrevistes a diversos supervivents de diferents països i cultures, és possible que el 90% dels personatges principals siguen homes? Sí, ja sé que aquesta crítica tan extra-literària demanant quotes de paritat en un llibre de zombis sembla absurda, però que voleu que vos diga, si l'autor em demana l'esforç d'imaginar tot un nou ordre mundial, sorgit després d'una guerra contra els zombis, al menys que faça ell l'esforç de reflectir a tota la societat d'una manera més versemblant.

El traje del muerto / Joe Hill

El traje del muerto és la primera novel·la de Joe Hill, fill del famós escriptor Stephen King.

Ens trobem davant d'un primer llibre sense massa pretensions, però amb un argument prou original.

Mentre el llegia no podia evitar pensar en que, salvant les distàncies, és l'equivalent a les pel·lícules d’Ed Wood en la història del cinema. La seua absoluta falta de pretensions fa d’ell una lectura imprescindible per a llibròfags sense complexes. Perquè, qui pot resistir-se a saber què li passa a un cantant de música heavy que es compra un fantasma per internet? Jo, no.

Amb aquesta proposta Joe Hill aconsegueix una cosa que d'entrada semblava difícil, marcar les distàncies amb l'obra del seu pare, tot i tindre molts elements en comú, com la passió pel terror o la importància de la música, sobretot el rock, en el desenvolupament de la història i els personatges.

Un autor a tindre en compte en el futur.

La interpretació del crim / Jed Rubenfeld

Pot un llibre ser tan ambiciós que pretenga funcionar com a novel·la policíaca, recreació històrica del Nova York de principis del segle XX i d’introducció a les teories del psicoanàlisi?

La resposta és que l’autor n’encerta dos de tres (el que no està gens malament), perquè tota la descripció del Nova York de l’època i de les teories psicoanalítiques són força interessants, però la trama policíaca és massa rebuscada, i amb un final increïble que sembla tret d’una d’aquelles pel·lícules de sèrie B on les incoherències del guió semblaven no importar-li a ningú.

Partint del fet real de l’única visita que va fer Sigmund Freud als Estats Units el 1909, acompanyat d’alguns dels seus deixebles, com en Carl Jung, i de la que no es té massa informació. L’autor monta una trama de novel·la negra on, les continues discussions envers el psiconàlisi i les descripcions del Nova York del moment; com es va construir el pont de Brooklyn, les festes de l’alta societat, el transport públic,... van guanyant en interés al que se suposava que era el punt central de la novel·la, la resolució del crim.

No sé si recomanar-vos el llibre o que passeu directament a les obres completes de Freud.